Còdols
Immòbils aguaiteu,
sou vigilants exposats
de la mar que us deixa xops,
quan d’ella soleu rebre esquitxos
tant si us són grats,
com si no voleu.
Caliu
a l’estiu.
Fred
en solitud hivernal.
Callats observadors
a qui ningú res
no us demana.
Vigileu sempre la cala!
Quan us visita el sol,
o la lluna acompanya.
Ferran d’Armengol – tardor 2022
Aigua-xellida – Costa Brava 2021
Un poema d’estiu, tot tornant de Menorca. La foto és a la platja d’es Bot. No és el passeig que inspira el poema, potser seria més encertat pensar en el camí fins a cala Pregonda, sota un sol de justícia i a més de 33 graus, sense cap ombra. O potser la cala és una altra, d’un camí més curt i igualment xardorós el dia, però arribant a una cala més tranquil·la, i menys coneguda. Però que no cal esmentar.
La xardor
Ofegat per l’aire càlid
en un anar caldós que m’apropa
a l’arenosa, distant,
……………………………. platja cercada.
Aixaragallats els marges
del meu cos xafogós,
em sento liquar, parsimoniós,
……………………………. pas a pas.
La tela s’arrapa
la suor t’atrapa
cerques ombres
……………………. rius i gotes.
És un aire premonitori
un sentir-se viu
quan els teus ulls albiren
………………………………… les ones suaus.
La cala arrecerada
es fa estimar en la calma
del cos nu que accepta
………………………………. la besada fresca.
Admires reflexos
segueixes vides brillants
dins de l’aigua maragda,
……………………………….. la xardor marxa.
Sense més intenció
que mirar les ones
per viure-hi dins
……………………. entre sal i aigua.
Ferran d’Armengol
Juliol 2022 – Menorca
El cap de setmana propvinent 21 i 22 de maig esteu convidats a visitar Vilanova i la Geltrú.
IV Convenció Catalana de Ciència-ficció i Fantasia #CatCon22
Cal inscripció a:
http://www.catcon.cat/programa/
Xerrades
Presentacions
Jocs de Rol
Lectura de relats
Vermut literari
Taules d’editorials
Els costumitzats són més que admesos!
Si hi vols anar els dos dies, hi ha un hotel on la reserva és amb descompte si dius que vas a la convenció. Mireu el programa, allí hi surt tot.
Passeu un cap de setmana fantàstic a Vilanova i la Geltrú!
VOLA VIDA
El juny de l’any passat vaig assistir a un espectacle de dansa i poesia a Collserola, en el patí de la casa on va passar un temps mossèn Cinto Verdaguer. Era un espectacle creat per la poeta Marta Pérez Sierra sobre poemes de Felícia Fuster. La ballarina és l’Aida González i la imatge la vaig captar jo. I sempre que la miro em fa tot l’efecte que la dansaire vola, o vol emprendre el vol. De fet, és com un diàleg, si us fixeu bé i molt, o amplieu la foto, veureu un ocell a l’extrem esquerre de la fotografia, al quart inferior, un puntet minúscul. Costa, però les coses que val la pena veure a voltes són difícils de copsar. Així és com jo ho entenc, un diàleg en la distància entre la dansa i el vol. Què hi veieu vosaltres?
VOLA VIDA
Vola dins d’un cel blau
i deixa’t endur per l’aire
que suau bressola els teus dits.
Infla el pit
i empeny amb força
el teu cos subtil.
Dins d’un somni
fes caure l’escorça
d’un passat oblidadís.
Alça’t enlaire
i cerca dels núvols
el seu cau.
***
Ferran d’Armengol
Abril 2022
Com ja va fent els últims anys, edicions SECC ens proposa un febrer de repte, amb la sana intenció de penjar cada dia una paraula que has d’encabir en la piulada de #terrorcósmic que vulguis. Aquest any hi torno, i ho faig de setmana en setmana, no m’he vist en cor de mantenir un relat de vint-i-vuit dies amb una sola història, ni d’escriure 28 piulades diverses sobre terror còsmic. De fet, potser he fet això últim. Ho anirem veient.
PRIMERA PROPOSTA, PRIMER FIL DE MICRORELATS AL TWITTER
#FebrerRelata. El diari de cites estava mal traduït, ho vaig entendre en aquell penya-segat a mitjanit. Allò que fos aquell ésser de tentacles llefiscosos no convidava a cap amor artesanal. En mig la tempesta de llamps vaig comprendre que a l’original #Lovecraft anava junt. #1FEB
#FebrerRelata Aguaitant dins la foscor ignota, un espectre inhumà execrable i pudent alçà un #artefacte prodigiós de llum i colors. Res em feia preveure que allò tan sols era un parany per atrapar el meu interès i distreure’m del ver perill. Ignorava la mort rondant-me #2FEB
#FebrerRelata A tocar del penya-segat intuïa, sense veure’l, la magnitud d’un ésser #maligne fill directe dels horrors no imaginats, inexplicables. Cridaven veus d’ultratomba el meu nom d’una manera folla i alhora atraient. Resistir-se era inútil, i vaig fer el pas endavant #3FEB
#FebrerRelata A les oïdes m’arriben insistents els ignots càntics de #Cthulhu. La tempesta enfollida xopa el meu cos, quan sento la crida dins un brogit d’ones que intenten inundar la carena de l’espadat on soc. Fins al més íntim de mi està calat. Foll, el deliri m’atrau! #4FEB
#FebrerRelata Seduït pel cant atàvic que m’aclama enllà les fondàries del mar abraonat, em llenço obrint els braços i sense contemplacions, a la recerca d’un faust destí. Res pertorba la meva convicció, malgrat tot el cos tremola a mesura que s’acosta a l’#ignot destí. #5FEB
#FebrerRelata Envoltat a l’aire per aigua, mai no arribo al meu destí marí. M’arrossega fins a un portal fosc un #tentacle agafant-me per tot el cos en una abraçada maligne per transportar-me enllà del caos, a l’ignot indret on rau el seu cau. Tota raó es fon en el no-res. #6FEB
#FebrerRelata El trànsit per l’espai caòtic indefinit que m’envolta em retreu a les arrels espirituals que ens han inculcat, fent un gir #ominós a la realitat que creiem certa. Cap veritat pot equiparar-se amb el caos que em posseeix l’enteniment. Contempleu-vos el viure! #7FEB
I aquesta és la primera setmana de piulades de #terrorcósmic amb el #febrerrelata
Demà més!
Ferran d’Armengol
Terrassa – febrer 2022
Inicio febrer, i l’any 2022 també, amb un poema inspirat en una imatge capturada de la revista Descobrir.
Deixat
Els peus que no et trepitgen
els ulls que no et miren
les oïdes que no t’escolten.
Les veus que no et parlen
——————————————————murmuren els aires.
El verd que ara t’inunda
l’aire que ara t’omple
la quietud que et corgela.
Allotjat en l’enigma d’un ahir
——————————————————et crida el silenci.
Tants moments que l’oblit s’endurà
tants corriols que ja no et menen
tantes existències desolades.
Llàgrimes que inunden el buit
——————————————————dins l’abeurador sec.
Prenys d’enyor l’absència.
El caliu que ja no escalfa
s’esborrona al gèlid estiu.
Silenci
——————————————————–el poble ja no parla.
Ferran d’Armengol
Febrer 2022
Aquest Cap d’Any no se m’acut cap altra manera d’oferir-vos bons auguris que amb aquesta imatge de Joan Turu. Gendre d’un bon amic fundador del grup literari Setze Petge o Els Petges, senzillament com ens fem dir ara.
I també us adreço les paraules del Joan Turu, ben encertades i plenes de seny:
Que tot l’amor que no hem sigut capaços de donar i donar-nos aquest 2021 flueixi aquest 2022
La calma tardorenca
que omple el ressò de les ones.
La llum d’un sol radiant
que no fereix.
L’arena encara càlida
que bressola les passes.
No hi ha xiscles
de gavines,
sols les ones.
I la calma tardorenca.
Ferran d’Armengol – novembre 2021
Avui us publico un microrelat —cosa no gaire habitual en aquest bloc—, de cap a peus. Un escrit d’estil epistolar, que parla de l’amor. Algú que el va llegir em va dir que els fes públic i que el regalés a qui també el volgués llegir. Així que aquí el teniu, un relat d’amor entre el cel i l’infern, o a l’inrevés. Gaudiu-lo i si voleu, en parlem.
«No et tornaré a fallar, t’ho juro».
Començo com vaig acabar la meva carta anterior, on et demanava perdó pels esdeveniments d’aquella revetlla. La teva resposta escadussera feia entendre que no em serà fàcil aconseguir-ho, però ho vull. Estic en el convenciment que la nostra relació pot tirar endavant. Vull ser part de la teva vida, i compartir la meva espatlla amb tu, quan busquis suport, o quan vulguis sufocar les teves rialles.
En vam parlar aquell vespre, ni que fos mig de broma, bevent-nos unes cerveses al bar de la penya. Va ser abans del ball de nit a l’envelat, te’n recordes? Entre birres vaig entendre que alguna cosa molt forta ens unia. I més tard t’ho vaig llegir en els ulls, abans d’aquell fatídic final de festa.
Estàvem a un pas de consolidar la nostra relació. A un pas del cel, per primera vegada a la meva vida. No era cap joc, com reien els de la colla. Sé que ho volíem ambdós, i podríem haver-ho segellat, sols ens faltava un petó que ja s’aproximava i creixia en la vehemència. Creus que hauria escrit aquesta nova carta, a correcuita i irregular, si cregués que el teu cor no batega com el meu?, al mateix ritme enamorat?
Si en aquell últim ball no s’hagués ficat enmig la teva cosina Cris —per enviar-nos a l’infern—, ara tot seria diferent. Ens va separar amb paraules obscenes i fora de lloc. Pura enveja de la nostra felicitat, tan evident.
El nostre futur en comú no es pot deixar perdre per una actitud inesperada en la qual no vaig saber reaccionar. Sols més tard vaig comprendre que el meu astorament havia sigut imperdonable. Em vaig sentir avergonyit per no haver lluitat amb força i seny per la nostra incipient relació, mentre veia com se t’enduien lluny de mi. Ja et perdia de vista, quan vaig copsar el teu astorament, en els mateixos ulls que poc abans em demanaven una major intimitat, no tan sols ballar, quan teníem els nostres cossos enganxats.
T’estic demanant perdó, un altre cop, però és que més arrambats no podíem ballar, entre les ombres de l’envelat, a poc a poc i suats. Just quan t’estava dient que l’última paraula seria teva, que el meu cor ja et pertanyia, sols faltava un últim pas; que em badessis el teu cor. Podia percebre la resposta, però no vaig sentir-la eixir dels teus llavis, aquells que ara desitjo com aigua que anhela l’assedegat. Maleïda Cris, i els seus acompanyants! Però hem de cremar aquell record, i res millor per aconseguir-ho que reprendre la conversa on ens la van fer deixar els maleïts puristes del tres al quatre.
Ignorarem aquelles absurdes convencions socials defensades per qui ens van separar, i després ens riurem de les mirades que no mereixen la nostra consideració. Entenc que tinguis por, ara tot fa molta por! I em dol quan dius, a la teva carta, que no saps si confiar en mi. Potser m’ho he guanyat.
Per això ja no et suplico cap perdó, et demano una nova oportunitat, cara a cara. El diumenge vinent al migdia estaré en aquell bar de la plaça on em vas dir que solies anar. T’espero amb una cervesa molt freda per a tu.
Soc tot teu, no facis tard, Gabriel, àngel meu, amor meu.
T’estima el teu petit diable; Damià.
Ferran d’Armengol
Terrassa – setembre 2021
Arribats a l’estiu, ja fa dies, tot s’ha de dir, tinc publicats dos relats i abans d’acabar, l’estiu, sortirà el tercer relat confirmat.
Aquestes són les portades:
En el primer llibre, «Samaniat, les bruixes es rebel·len, les fades s’empoderen» hi ha el meu relat; «Lluna nova a Can Martí», està editat per edicions SECC, i és una fantasia on s’entrecreuen mons paral·lels, realitats o fantasies, vida o mort. On la bruixeria juga una carta cabdal.
El segon relat està publicat a la Revista Narranación – «Capítol VI – primavera – estiu 2021» i m’han publicat el relat; «l’Enviat», on jugo amb el posthumanisme i el reencontre dels humans amb unes intel·ligències artificials amb qui fa molt de temps van perdre el contacte i que ara volen recuperar. I el relat ve acompanyat d’una magnífica il·lustració del Genial Antoni Garcés. Tot un plaer i un goig compatir espai amb ell.
El tercer títol és una autopublicació en format electrònic que he intitulat «La lleixa del concurs – recull de microrelats 2010/2021», i us el podeu descarregar gratuïtament aquí. En una entrada anterior ja us en vaig parlar, és una recopilació dels microrelats finalistes presentats al concurs de l’ARC durant aquests onze anys anteriors.
I la quarta publicació és un relat finalista del Premi de Fantasia Eròtica, proposat per la Revista Catarsi, i du per títol; «Em diuen Vadó, però no és essencial», on també jugo amb el posthumanisme i la voluntat de ser més humà, però potser no tant, d’una Intel·ligència Artificial, programada, en principi, pel plaer sexual. Aquest encara haureu d’esperar al setembre per poder llegir-lo.
I ja ho sabeu! Gaudiu d’un bon #estiucificat!!
Juliol 2021
La lleixa de l'home fosc 