A les temples de la nostra memòria

Un poema amb la llum de la lluna i el ritme d’una dansa trista i ben nostrada. Llegiu al so de la música, amb calma, i serà més punyent la lectura. Gràcies per llegir-lo, no em considero poeta, però m’agrada compartir aquests moments introspectius, quan em surten aquests pensaments que tots podem haver viscut.

Així doncs, primer baixa al final, engega la música, torna a pujar i llegeix quan comenci, amb calma, sense presses. Gaudeix.

Punt a punt, contra… punt.

Estripes imatges
que et dolen,
fent el mal camí
de l’oblit melós.

L’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.

A tu també!

I com les ones
d’un mar immens,
pèlag de llàgrimes
de sal que cremen
la vivesa
del teu caminar
erràtic,
estèril,
hi reconeixes la intensitat
d’un amor frustrat.

El sents tu també!

I et confons en miratges
que et fan trontollar els sentits,
dibuixant erràtics camins infernals
que et duen fins a l’estrep
més difícil de vèncer,
fins a un ignot —Per què?
Insistent….

A tu també?

Saps, però,
demà tornarà
el sol a sortir
i els corns sonaran
al vent, oferint-nos
nous himnes
de joia i felicitat.
Potser esperaré
fins demà.

Els sents tu també?

I ara com ara, retorna
la tristor apegalosa
de la vella cançó…,
on l’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.

Del silenci en faré
una cançó
a l’amor estèril,
esperant un retorn que
no vindrà… mai més.

Tu també? Tu També? Tu també?

I en la confusió viuré,
el temps que el cos demani.
A les entranyes del nostre ahir
hi viuré,
remant contra els records,
navegant els instants abrandats
d’una música subtil i caòtica,
cercant un respir que s’amaga
arrapat a les temples
de la nostra memòria.

I les nostres petges
esdevindran
el camí que ens guia
fins a l’arena fresca,
tot morint on l’esborren les ones,
amb parsimoniosa
insistència.

Ferran d’Armengol – Juny 2011

La constància

Hi ha una pàgina oberta a la participació anònima, o no, per a penjar els teus escrits literaris, narratius, poètics, que s’anomena Relats en Català. Encara hi ha força gent que penja els seus treballs, però dins de la pàgina hi ha un espai per compartir opinions, el fòrum, que està una mica abandonat de la mà del creador, altrament dit Déu, però que segueix actiu gràcies a la constància d’uns pocs seguidors que participen amb propostes poètiques o narratives, totes elles literàries, que anomenen Reptes. Abans havia estat un pou de reptes engrescadors i bressol de futurs escriptors, alguns ara famosos, que compartien escrits i pensaments, i comentaris en xarxa. També solien fer-se bromes i algun cop havia calgut posar-hi pau. Però ara sembla que s’esgota el seu temps, com les espelmes esgoten la cera. Però encara queden aquells quatre, que amb constància mantenen la flama encesa. Alguns cops jo hi participo, com amb aquests microrelats de vint paraules màxim.

La constància de la natura

• Les males llengües ho deien Galzeran (homefosc) 
• La Constança no constatava haver viscut amb constància el foll desig d’amor proclamat pel Constantí.

• La constància del creador de fons Galzeran (homefosc) 
• Ho va intentar tota la vida, i malgrat que mai assolí ser un gran escriptor, tothom admirà la seva constància.

• La natural constància
• Amb la seva constància natural, insistia la planta a créixer entre les esquerdes de la roca.

Ferran d’Armengol – Terrassa – Setembre 2020