Un poema d’estiu, tot tornant de Menorca. La foto és a la platja d’es Bot. No és el passeig que inspira el poema, potser seria més encertat pensar en el camí fins a cala Pregonda, sota un sol de justícia i a més de 33 graus, sense cap ombra. O potser la cala és una altra, d’un camí més curt i igualment xardorós el dia, però arribant a una cala més tranquil·la, i menys coneguda. Però que no cal esmentar.
La xardor
Ofegat per l’aire càlid
en un anar caldós que m’apropa
a l’arenosa, distant,
……………………………. platja cercada.
Aixaragallats els marges
del meu cos xafogós,
em sento liquar, parsimoniós,
……………………………. pas a pas.
La tela s’arrapa
la suor t’atrapa
cerques ombres
……………………. rius i gotes.
És un aire premonitori
un sentir-se viu
quan els teus ulls albiren
………………………………… les ones suaus.
La cala arrecerada
es fa estimar en la calma
del cos nu que accepta
………………………………. la besada fresca.
Admires reflexos
segueixes vides brillants
dins de l’aigua maragda,
……………………………….. la xardor marxa.
Sense més intenció
que mirar les ones
per viure-hi dins
……………………. entre sal i aigua.
Ferran d’Armengol
Juliol 2022 – Menorca
