Lluny del paradís

X Recull de Microrelats i XI Concurs ARC de microrelats, tot un èxit!

Fa onze anys que l’escriptora Sílvia Romero va tenir la genial idea de proposar un concurs de microrelats a la Junta de l’Associació de Relataires, que ella presidia aleshores.

Cada any la gent de l’Associació publiquen el recull dels contes finalistes, i els tres o quatre guanyadors, a criteri d’un jurat independent. He tingut la sort de veure que m’han publicat un conte o dos cada any, per haver passat el tall. No he guanyat mai, però he estat tercer un cop. També un any no vaig tenir cap relat, però em varen deixar el pròleg. També es pot considerar un microrelat aquell pròleg.

L’any passat vaig començar a fer-me’n càrrec, del concurs, i aquest any repetiré l’experiència. De l’any passat també tinc un relat publicat, el del títol del post; Lluny del paradís, i que tot seguit podreu llegir.

Aquest any serà l’onzè concurs consecutiu. Us convido a participar-hi! Comença aquest primer de novembre.

Si voleu adquirir el recull del desè concurs, poseu-vos en contacte amb l’Associació de Relataires per correu electrònic a:

associacio.relataires@gmail.com

Jo us el recomano. Es podria dir que és una mostra del microrelat en català d’un nivell força bo. No tots els participants són de la pàgina de Relats en Català, el concurs està obert a tothom, en el seu bloc podreu llegir les bases, no us ho penseu més:

http://associaciorelataires.blogspot.com/2020/10/xi-concurs-arc-de-microrelats-generes.html

Lluny del paradís

Acluco els ulls i volo dins del ritme cadenciós d’una cançó que em fa estremir. Remembrances de certes músiques que em retornen racons oblidats; són relíquies del passat.
De jove vaig ser una promesa, un futur virtuós del violí, un lluminós sol ixent a l’horitzó. Recordo els afalacs, encara odio que tot fora tan prematur. Si avui fos capaç de parlar amb aquell jove, no sé si m’escoltaria, certament. Les banalitats de la vida no em dugueren per la drecera correcta i, per dissort, aquell no va ser el meu instrument predilecte. Remot el ressò dels vells acords, vaig oblidar l’harmonia vital de les cordes amanyagades per l’arc. Sé que la música m’omple prou per dur-me més enllà de la fosca realitat on visc. És per això que assumeixo la utilitat de posar en pràctica la paciència, i de moment he aconseguit un violí, un primer pas per recomençar. Demà podré emprendre l’estudi i tard o d’hora recuperaré aquella sensibilitat que encara rau dins meu.
Sóc conscient que, molt sovint, el desig que m’apressava em dominava la raó, però vull retrobar instants de caliu i oblidar aquells moments de fredor que potser no succeïren tal com els recordo. Tot per donar significació escàpola a la rutina que em té amortallat. Fugir-ne és una necessitat.
La màgia d’una tonada familiar pot assolir transportar-nos lluny d’on som, de fer-nos volar a vells moments viscuts, fins a un món que ja no existeix. En el trànsit, jo potser hauré acceptat viure la realitat que em rodeja.
El meu tarannà no l’ha de marcar l’ànim impacient. Lluny de cap paradís somiat, l’estudi i la pràctica seran recursos que m’ajudaran a portar amb dignitat, els vint anys de presó que encara em queden.

Ferran d’Armengol, Terrassa 2020

A les temples de la nostra memòria

Un poema amb la llum de la lluna i el ritme d’una dansa trista i ben nostrada. Llegiu al so de la música, amb calma, i serà més punyent la lectura. Gràcies per llegir-lo, no em considero poeta, però m’agrada compartir aquests moments introspectius, quan em surten aquests pensaments que tots podem haver viscut.

Així doncs, primer baixa al final, engega la música, torna a pujar i llegeix quan comenci, amb calma, sense presses. Gaudeix.

Punt a punt, contra… punt.

Estripes imatges
que et dolen,
fent el mal camí
de l’oblit melós.

L’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.

A tu també!

I com les ones
d’un mar immens,
pèlag de llàgrimes
de sal que cremen
la vivesa
del teu caminar
erràtic,
estèril,
hi reconeixes la intensitat
d’un amor frustrat.

El sents tu també!

I et confons en miratges
que et fan trontollar els sentits,
dibuixant erràtics camins infernals
que et duen fins a l’estrep
més difícil de vèncer,
fins a un ignot —Per què?
Insistent….

A tu també?

Saps, però,
demà tornarà
el sol a sortir
i els corns sonaran
al vent, oferint-nos
nous himnes
de joia i felicitat.
Potser esperaré
fins demà.

Els sents tu també?

I ara com ara, retorna
la tristor apegalosa
de la vella cançó…,
on l’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.

Del silenci en faré
una cançó
a l’amor estèril,
esperant un retorn que
no vindrà… mai més.

Tu també? Tu També? Tu també?


I en la confusió viuré,
el temps que el cos demani.
A les entranyes del nostre ahir
hi viuré,
remant contra els records,
navegant els instants abrandats
d’una música subtil i caòtica,
cercant un respir que s’amaga
arrapat a les temples
de la nostra memòria.

I les nostres petges
esdevindran
el camí que ens guia
fins a l’arena fresca,
tot morint on l’esborren les ones,
amb parsimoniosa
insistència.



Ferran d’Armengol – Juny 2011

La constància

Hi ha una pàgina oberta a la participació anònima, o no, per a penjar els teus escrits literaris, narratius, poètics, que s’anomena Relats en Català. Encara hi ha força gent que penja els seus treballs, però dins de la pàgina hi ha un espai per compartir opinions, el fòrum, que està una mica abandonat de la mà del creador, altrament dit Déu, però que segueix actiu gràcies a la constància d’uns pocs seguidors que participen amb propostes poètiques o narratives, totes elles literàries, que anomenen Reptes. Abans havia estat un pou de reptes engrescadors i bressol de futurs escriptors, alguns ara famosos, que compartien escrits i pensaments, i comentaris en xarxa. També solien fer-se bromes i algun cop havia calgut posar-hi pau. Però ara sembla que s’esgota el seu temps, com les espelmes esgoten la cera. Però encara queden aquells quatre, que amb constància mantenen la flama encesa. Alguns cops jo hi participo, com amb aquests microrelats de vint paraules màxim.

La constància de la natura
  • Les males llengües ho deien Galzeran (homefosc) 
  • La Constança no constatava haver viscut amb constància el foll desig d’amor proclamat pel Constantí.
  • La constància del creador de fons Galzeran (homefosc) 
  • Ho va intentar tota la vida, i malgrat que mai assolí ser un gran escriptor, tothom admirà la seva constància.
  • La natural constància
  • Amb la seva constància natural, insistia la planta a créixer entre les esquerdes de la roca.

Ferran d’Armengol – Terrassa – Setembre 2020

Micros d’actor

Algunes vegades faig microrelats que deso en un calaix, i a vegades miro de compartir-los a la xarxa. Aquests els vaig escriure amb el nom d’un altre sòsia, el Jaume Dargó i ara els he retocat una mica. Un dia hauré de fer net dels meus “alter ego”. En el fons, tot és part de fer teatre, de viure altres vides, com els protagonistes d’aquests micros.

Menys de trenta paraules, títol inclòs.

Xavier, Anna i Ferran en una escena de “Cegada d’Amor” de la Cubana 1995

Volia dir-vos que la imatge no té res a veure amb els micros, és sols per posar-nos a lloc, una escena, una obra de teatre, uns actors. Res a veure.

La feblesa d’un actor

Excel·lia a disfressar els seus dubtes en plantar cara a la vida. Era quan pujava a l’escenari que es despullava de totes les seves mancances.

De l’actor i les ombres

Dominava l’escena com un perfecte camaleó. Fora del guió es considerava histriònic i iconoclasta. Fora del paper no era capaç de ser ell mateix.

Ferran d’Armengol i Galzeran – Terrassa 2019

#microrelatsdesdelconfinament 4

El confinament segueix la seva lògica Kafkiana, tothom tancat a casa seva amb sortides mínimes per assumptes importants i socialment compresos com anar a comprar, a la farmàcia i d’altres poques coses. El nostre protagonista aviat no se sentirà tan sol com fins ara.

16 d’abril

Avui he fet de camperol a la terrassa. He plantat els pinyols d’un parell de préssecs, i els de les llimones en dos testos on tenia males herbes descolorides de feia temps. Ja veurem què en surt d’aquí. Una rosa per Sant Jordi queda descartada.

.

17 d’abr.

He somiat amb un bon amic. Érem a la plaça reial fent unes birres, hem xerrat i rigut amb vells acudits, amb vells records. Curiosament, aquest migdia m’ha telefonat, hem fet una videoconferència i abans de res m’ha dit que la propera nit paga ell.

.

18 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament M’he empassat la roda de premsa militar, estic més tranquil en saber que han trincat una colla de narcos a Villasrubias, Salamanca. Tràfic a la frontera de Portugal amb Vi Ranci de contraban. Visca el #covid19 i els experts que ens guien. My good!

.

19 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament S’acaba el diumenge. He fet neteja a la casa, estava feta una cort de porcs, ara fa bona olor. M’he dutxat al vespre, abans de fer alguna cosa de sopar i mentre mirava “Taken”, algú telefona. És la meva sogra! La morta!

-Hola amor- diu la meva dona

.

20 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Ens cal fer una revisió de la nostra relació? La dona diu que l’amic la tenia segrestada en una casa passat Ripoll. No en vol parlar per telèfon, quan arribi a casa m’ho explicarà tot. L’amic ja no serà cap entrebanc, em diu i talla la comunicació.

.

21 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Dos dies seguits d’aigua, començo a sentir-me una mica arrugat. He aprofitat per fer unes voltes a la taula de la terrassa, sota la pluja, com ho feien els indis americans als films en blanc i negre. Per celebrar el record he vist “Killers”: flipant!

.

22 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Ha arribat la Nora de matinada. És ella, s’ha tancat a la cambra dels convidats i ha penjat una nota signada. “Estic neta, segur. Ja parlarem demà, vull dormir”.  No sé què pensar i la deixo. Els meus budells em demanen brega. Hauré d’esperar. Plou.

.

23 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Avui en despertar he descobert un llibre relligat en el coixí del llit, em cal pensar. Tinc cartolina vermella dels nanos, en un tutorial aprenc a fer roses de paper. No seré un geni dels treballs manuals però ella tindrà una rosa. Feliç diada.

.

24 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament He enllestit un dinar digne de la diada de Sant Jordi i he deixat una safata a la porta de la cambra tancada. M’he llegit el llibre regalat d’una seguda. A última hora he sentit córrer l’aigua al lavabo dels convidats. La Nora es dutxa, sortirà avui?

.

25 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Dissabte, em desperto a l’alba amb el cant dels ocells. Estiro braços i topo amb el cos d’algú. Nora ha tornat, em mancava sentir-la respirar. L’observo en silenci, me’n faig creus però he estat un mes sense ella. La deixo dormir, ja parlarem. Fa sol

.

26 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Passa una patrulla dels mossos, deixen un requeriment per la Nora, demà l’esperen a la comissaria de la ciutat. Han trobat mort el nostre amic de Blanes amb qui va sopar ella fa setmanes.

Nora abaixa la mirada.

-No en sóc culpable- diu en un sospir.

.

27 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Sona l’intèrfon del portal. Un cotxe policia camuflat recull Nora, no m’han deixat acompanyar-la, estava avisat. He aprofitat el fet d’anar vestit per sortir a comprar paper higiènic, se’ns està acabant. Lleixes plenes, no com en els primers dies.

.

28 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Dins del supermercat he sentit un lleuger mareig, feia dies que no entrava en una botiga d’aquestes, per sort amb poca gent. Camí cap a casa m’he fixat en la quantitat de guants i mascaretes que llença la gent. Marrans o psicòpates, dubto l’adjectiu.

.

29 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Dino sol com ja en tinc costum, a la terrasseta mirant cap al parc, i també vigilo si torna la dona. Avui hi ha més gent, els menuts poden sortir a passejar amb un adult, he trigat a veure-ho. Quan tinguem aquí els meus, sortirem per torns els quatre

.

30 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Ella no l’ha mort, ha estat un accident, però ha denunciat el difunt per segrest, malgrat que no anirà endavant, li cal fer-ho per preveure possibles accions dels familiars. Em diu que ja m’ho explicarà quan estigui preparada. Demà recollim als fills

NOTA

Les piulades estan escrites a raig, sense correcció d’estil ni preservant gaire la pulcritud narrativa, en part al fet d’encabir-se dins d’unes mesures prefixades pel sistema, i que no són gaires caràcters. Dins l’esborrany on els deso miraré de ser més pulcre, algun dia potser es podrà llegir.

Ferran d’Armengol

Terrassa, 16 a 30 d’abril 2020

#microrelatsdesdelconfinament 3

Continua el confinament, i el relat, per moments avorrit, per moments delirant, avança amb la realitat que envolta al protagonista. Per cert, no en sabem el nom encara.

1 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Ha mort l’àvia, bossa de plàstic i al crematori. La seva única filla no apareix. Vaig jo a Blanes i aprofito per visitar als menuts, no me’ls deixen emportar fins d’aquí a quinze dies més. M’avisaran, torno a casa aquest trist dia de pluja. Adéu àvia

·

2 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Torno per la costa, vull veure el mar. Entrant a Canet em para un control militar. Tremolo per dur l’arc i carregat?, no, està ben amagat. No el troben, són aprenents de res aquests. Si haurien estat a Ifni… Allò érem soldats. Mostro permís i siau!

·

3 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Arribo i observo els balcons dels veïns. El del torrat té abaixades les persianes. Ha marxat o se l’han endut. Per sort és de l’altre bloc de pisos, si l’han pillat, de moment els de la meva escala semblen en ordre. Veure’m demà si segueix tot igual.

·

4 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament M’he llevat a l’alba, serien les quatre i deu quan passava un avió, i una de dos, o això és traïdoria o d’alguna manera passava per aquí. Vaig a fer un Hafa Cafè. I malgrat ens deixa orfes, sempre ens queda la música, però sense el seu batec.

Cor negre
En homenatge a LEA

.

6 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Diumenge mirant pel balcó. Uns armats esbronquen un passejador de gos, sembla que li demanen les dades i el multen mantenint la separació. Si llencés una fletxa els encertaria a aquesta distància, ni Ulisses tenia la meva destresa amb l’arc. Somio.

·

7 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Avui no he viscut, el dia de la marmota es repeteix amb monotonia. He navegat en les plataformes digitals de televisió per no saber quin famós s’ha mort avui, ni quants ni quins desconeguts cauen cada dia. Això no pot durar gaire, aquest silenci…

·

9 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament A l’hortet, collint pomes, li he girat la cara amb la mà esquerra a un desgraciat després que m’estossegues a sobre, sense mascareta i collint fruita sense guants. A casa m’he dutxat en alcohol. Quant desgraciat corre pel món.

·

11 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament M’estic tornant rar, he fet una denúncia telefònica pels passejadors de cànids, s’estan una hora en un banc del parc xerrant, sense màscares ni guants i això em fa bullir la sang. Malgastar fletxes amb ells no em fa el pes. Encara espero la patrulla.

·

12 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament He tornat a baixar a l’hort,  duia el carcaix amb les fletxes, l’arc l’he deixat al pis. Diguem que és un avís per a navegants. L’encarregat de l’accés m’ha dit que el veí rar està ingressat a l’UCI, sembla que no se’n sortirà. Cada dia som menys…

·

13 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Rebo un missatge de l’hospital de Calella, els menuts estaran una setmana més a la residència sota custòdia preventiva. Estan bé, hem fet vídeo-conferència i se’ls veu alegres, diuen estar distrets. Potser millor així. La dona segueix fora del mapa.

·

14 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Ahir va ploure. Avui fa sol. El sostre de la cambra encara és blanc i dormo en pilotes panxa enlaire sense tocar-me les parts nobles. Quin desvari, ja no sé què dic. Sols la pluja i el sol indiquen que alguna cosa canvia en aquesta modorra vital.

·

15 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Baixo al garatge per comprovar la bateria del cotxe. En el vehicle de la doctora que fa torns de dotze hores han pintat un missatge roí “Puta infecciosa, marxa”. Jo estic malalt, però hi ha gent que no mereix respirar i la doctora encara el salvaria

Ferran d’Armengol

Terrassa, 1 a 15 d’abril 2020

#microrelatsdesdelconfinament 2

Segueix el confinament, segona tongada del diari irreal d’un malson ben real. Una segona tongada més íntima i familiar que obre noves expectatives i crisis familiars. Del 23 al 31 de març. Continuarà…

El parc confinat

.

24 de març

#microrelatsdesdelconfinament Em desperta un colom en el balcó, és obert i estic estirat en el llit. No recordo com hi he arribat,  però el cap és un batibull i el parrupeig de la bèstia no ajuda. Enyoro la família, estan a la casa de la costa. Per què no hi vaig anar?, merda.

·

25 de març

#microrelatsdesdelconfinament Espanto l’ocellot, no sé si per la meva fila de mort vivent, i miro pel balcó, el sol tot just despunta darrere dels núvols. El parc és un concert de piuladisses. Han desaparegut també els quissos. És un parany de la memòria i ens rondarà força temps

·

26 de març

#microrelatsdesdelconfinament Faig exercici, em cal, estic encarcarat, suo una estona i em fico sota la dutxa. Feia dies que no la visitava i diuen que és millor fer-ho sovint, cada dia si pot ser. Estic fins a l’engonal de tantes recomanacions i… Callo. També m’he afaitat.

·

27 de març

#microrelatsdesdelconfinament Faig un skipe amb els menuts, l’Ona i el Pau. La Nora no hi és. Ona diu que va marxar divendres a la nit i no ha tornat, que sopava amb uns amics de Blanes. Sé qui són i ja no són parella. Ens apanyem sols, diuen ells. Se’ls veu bé. Sort de l’àvia.

·

28 de març

#microrelatsdesdelconfinament He d’anar a cercar als meus fills, però els camins estan vigilats per armats i sols tinc un trist arc i un permís per anar al tros a collir hortalisses. La resta de queviures ens el porta un economat de l’empresa. Aquí no els faltaria res. Pensa com.

·

29 de març

#microrelatsdesdelconfinament Missatge de l’Hospital de Calella, tenen l’àvia ingressada, els nens confinats en un hotel de la vila. Els explico situació personal, es mostren comprensius. La Nora no agafa el mòbil, està desapareguda de fa quinze dies. Els morts van caient arreu.

·

30 de març

#microrelatsdesdelconfinament La gent es cansa dels actes del balcó. Un dels músics està a l’hospital i la soprano fa un parell de dies que no canta abans d’anar al llit. El veí raret m’ha escridassat des del seu balcó, ell no té terrassa, que el bombin. Fa mala cara, aviat caurà

·

31 de març

#microrelatsdesdelconfinament L’àvia, la meva sogra, està intubada. La meva dona no apareix. Contacto amb la dona de l’amic, diu que no en sap res d’ells. No tenen fills compartits, cap relació. Hem quedat per quan això acabi. Els girs de la vida són estranys. Els meus menuts bé.

Ferran d’Armengol

Terrassa, 24 a 31 de març 2020

#microrelatsdesdelconfinament.

Diari d’una realitat increïble, d’un tancament per crisi mèdica mundial. Algun dia, potser, en sortirà quelcom seriós d’aquest recull de piulades a la xarxa. Un relat postapocalíptic, qui ho sap!

PRIMERS DIES

Galzeran (homefosc) @homefosc

·

15 de març

#microrelatsdesdelconfinament Els pollancres del parc s’estaven recuperant, feia quinze dies que els continuats fins aleshores pixats de gos no els atacaven.

·

17 de març

#microrelatsdesdelconfinament Ahir va ploure. Avui sols surten els gossos que, obedients, vigilen els amos camuflats darrere matolls per no ser multats per patrullers militars o policials motoritzats. Un sanitari els mostra acreditació. Avui potser també plourà. Mana el silenci.

·

18 de març

#microrelatsdesdelconfinament He baixat al traster, he pujat dues garrafes d’aigua i una d’oli, també he agafat l’arc i les fletxes. A la terrassa he preparat dianes amb les garrafes buides que s’acumulen. Practicaré punteria amb l’arc, mai se sap.

·

19 de març

#microrelatsdesdelconfinament He sortit a l’hort a recollir hortalisses i fruita. Anava tapat de cap a peus, he saludat a un conegut, i gairebé m’insulta per haver-me apropat en excés, li he enviat un missatge al mòbil per disculpar-me i m’ha blocat. Si demà baixo aniré amb l’arc

·

20 de març

#microrelatsdesdelconfinament Sona el telèfon, encara funciona?-, em demano. La doctora del CAP, que si tenim febre, dolor. Li conec la veu, podria haver dubtat si fora un home, el veí és molt rar, per dir-ho suau. No tinc cap símptoma. Segueixo fent pràctiques de tir amb arc.

.

21 de març

#microrelatsdesdelconfinament Avui he matinat, no podia dormir, el silenci exterior era més sorollós que els meus somnis. He sortit a la terrassa que dona al parc (Sí, soc un puto afortunat), ha arribat la primavera i els ocells piulen frenètics. La ciutat és la quietud estrident

·

22 de març

#microrelatsdesdelconfinament Charlie Parker sona a tot drap a la terrassa enfocant el parc, un veí ha cridat demanant alguna cosa de Mingus o Coltrane, un altre preferia Miles Davis. Avui era el dia del #PicNicJazz i els veïns que restem no ho oblidem. Encara tenim esperança?

.

23 de març

#microrelatsdesdelconfinament El jazz en solitud et fa beure sense pensar-hi. Quan es fa fosc, la música ja no sona i l’ampolla, la segona de vi negre, és buida. La torradora és descomunal. Diuen que l’alcohol desinfecta. No puc baixar al carrer, tot fa voltes. Qui dies passa…

Terrassa, 15 a 23 de març de 2020

Ferran d’Armengol

#FebrerRelataGoblin – Tercera part

#FebrerRelataGoblin

-I de què fugies gatillop?

-D’un miserable bruixot que practica la nigromància, em podeu ajudar?

-Ara que ja has sortit de l’aigua, ho podrem demanar a qui mana, et sembla bé?

-Ara que ho dius, estaria bé, sí!

-Doncs som-hi mixa.

-Mixa…?

-Mixa-lupus, doncs!

-Són unes coves immenses! Què les va crear? -demanà el gatillop.

-Rius de magma en trànsit, en el subsòl encara n’hi ha de fred. En retirar-se va crear aquest espai, i el gel del sostre amb el caliu va fer ploure tant que ara tenim un oceà interior.

-Genial!

#febrerrelatagoblin

El grup de l’arqueòloga havien baixat fins a la planura. Ella va trobar una pinta feta amb closca de mol·lusc. Segur que li havia caigut a la noia rara. Aquells éssers eren intel·ligents?

-Vull les pistoles Tesla a atordidor- ordenà ella-. Encara matarem algú.

#FebrerRelataGoblin

Alguns de l’equip de l’arqueòloga haurien preferit fregir-los i deixar-los com aquella pols de kram que omplia el terra de la planura i que es ficava per tots els orificis del vestit estanc, i que ningú sabia com s’hi havien produït. Anaven mal dades allí!

#FebrerRelataGoblin

Llançaren drons per cartografiar aquell espai interior, la cova era molt més gran que no haurien pensat. També servirien per seguir la petja dels fugitius. Esperaven que els conduirien als seus hàbitats. Trobar-los seria un èxit aclaparador de l’arqueòloga!

#febrerrelatagoblin

-Aquestes galeries segur que les crearen rius de lava, i provenien de l’anell de foc volcànic -digué l’arqueòloga

-Molta lava seria per fer això -va respirar un dels ajudants-. El dia que despertin un altre cop…

-Hauríem de córrer, però ara dormen. Fem via?

#FebrerRelataGoblin

L’aloja i companyia arriben a una platja i el gatillop s’atura en sec.

-No voldràs que em tiri a l’aigua un altre cop? Flotar puc, però nedar, no gaire.

-He cridat una balena custodi, ella ens portarà, no pateixis.

-És un transport segur?

-Ja ve, prepara’t!

#febrerrelatagoblin

L’ajudant positrònica de l’arqueòloga li senyala un punt dins del mar.

-Mireu mestressa, un cetaci gegant.

-Quanta vida hi ha aquí!, tenen balenes!

-Els éssers entren dins la seva gola!

-Se’ls menja?

-Amplio imatge… no, ells pugen per la seva voluntat.

#febrerrelatagoblin

Aquella era una reserva bio-atmosfèrica brutal, mai imaginada en arribar a l’erm planeta gelat que els hi mostrà l’escorça. L’equip de l’arqueòloga estaven tots al·lucinats i corrents fins a la platja, per si passava una altra balena i seguir als fugitius.

#febrerrelatagoblin

En sortir de la balena, el gatillop es quedà astorat al veure l’aloja mítica.

-Ets clavada a la Holly Hunter!

-Qui és aquesta?

-Una actriu de Terra

-Filla- demanà la mítica-, vés al portal del gorg i retorna aquesta mixa d’on ha vingut

-No m’ajudareu?

-Nops!

#febrerrelatagoblin

-Vés a cercar el mastí de Goblin i si ell no el pot ajudar, no sé qui ho farà.

-Gràcies Aloja Mítica! Anem! On està aquesta fera?

-No et facis il·lusions, ni et refiïs.

I l’arqueòloga?, us demanareu.

Doncs a la platja, remenant sorra tot esperant una balena.

#febrerrelataGoblin

I per acomiadar aquest repte, m’he atrevit a fer una idealització molt apartada de la realitat, jo no sóc pas dibuixant, de l’aloja que ens ha fet companyia durant aquests dies de febrer.

Diguem-li Noa, per exemple.

I aquest any s’acaba el #FebrerRelataGoblin, amb un bon nivell de participació.

I comentar-vos que el llibre “Cartografia del planeta Goblin” ja el tenim en prevenda, amb tot el pack. Entreu a Edicions SECC i remeneu dins de l’experiència Goblin, amb jocs de Rol, llibre de relats i altres sorpreses.

Ferran d’Armengol

Terrassa març 2020