Poesia.
Còdols
Immòbils aguaiteu,
sou vigilants exposats
de la mar que us deixa xops,
quan d’ella soleu rebre esquitxos
tant si us són grats,
com si no voleu.
Caliu
a l’estiu.
Fred
en solitud hivernal.
Callats observadors
a qui ningú res
no us demana.
Vigileu sempre la cala!
Quan us visita el sol,
o la lluna acompanya.
Ferran d’Armengol – tardor 2022
Aigua-xellida – Costa Brava 2021
Un poema d’estiu, tot tornant de Menorca. La foto és a la platja d’es Bot. No és el passeig que inspira el poema, potser seria més encertat pensar en el camí fins a cala Pregonda, sota un sol de justícia i a més de 33 graus, sense cap ombra. O potser la cala és una altra, d’un camí més curt i igualment xardorós el dia, però arribant a una cala més tranquil·la, i menys coneguda. Però que no cal esmentar.
La xardor
Ofegat per l’aire càlid
en un anar caldós que m’apropa
a l’arenosa, distant,
……………………………. platja cercada.
Aixaragallats els marges
del meu cos xafogós,
em sento liquar, parsimoniós,
……………………………. pas a pas.
La tela s’arrapa
la suor t’atrapa
cerques ombres
……………………. rius i gotes.
És un aire premonitori
un sentir-se viu
quan els teus ulls albiren
………………………………… les ones suaus.
La cala arrecerada
es fa estimar en la calma
del cos nu que accepta
………………………………. la besada fresca.
Admires reflexos
segueixes vides brillants
dins de l’aigua maragda,
……………………………….. la xardor marxa.
Sense més intenció
que mirar les ones
per viure-hi dins
……………………. entre sal i aigua.
Ferran d’Armengol
Juliol 2022 – Menorca
VOLA VIDA
El juny de l’any passat vaig assistir a un espectacle de dansa i poesia a Collserola, en el patí de la casa on va passar un temps mossèn Cinto Verdaguer. Era un espectacle creat per la poeta Marta Pérez Sierra sobre poemes de Felícia Fuster. La ballarina és l’Aida González i la imatge la vaig captar jo. I sempre que la miro em fa tot l’efecte que la dansaire vola, o vol emprendre el vol. De fet, és com un diàleg, si us fixeu bé i molt, o amplieu la foto, veureu un ocell a l’extrem esquerre de la fotografia, al quart inferior, un puntet minúscul. Costa, però les coses que val la pena veure a voltes són difícils de copsar. Així és com jo ho entenc, un diàleg en la distància entre la dansa i el vol. Què hi veieu vosaltres?
VOLA VIDA
Vola dins d’un cel blau
i deixa’t endur per l’aire
que suau bressola els teus dits.
Infla el pit
i empeny amb força
el teu cos subtil.
Dins d’un somni
fes caure l’escorça
d’un passat oblidadís.
Alça’t enlaire
i cerca dels núvols
el seu cau.
***
Ferran d’Armengol
Abril 2022
Inicio febrer, i l’any 2022 també, amb un poema inspirat en una imatge capturada de la revista Descobrir.
Deixat
Els peus que no et trepitgen
els ulls que no et miren
les oïdes que no t’escolten.
Les veus que no et parlen
——————————————————murmuren els aires.
El verd que ara t’inunda
l’aire que ara t’omple
la quietud que et corgela.
Allotjat en l’enigma d’un ahir
——————————————————et crida el silenci.
Tants moments que l’oblit s’endurà
tants corriols que ja no et menen
tantes existències desolades.
Llàgrimes que inunden el buit
——————————————————dins l’abeurador sec.
Prenys d’enyor l’absència.
El caliu que ja no escalfa
s’esborrona al gèlid estiu.
Silenci
——————————————————–el poble ja no parla.
Ferran d’Armengol
Febrer 2022
La calma tardorenca
que omple el ressò de les ones.
La llum d’un sol radiant
que no fereix.
L’arena encara càlida
que bressola les passes.
No hi ha xiscles
de gavines,
sols les ones.
I la calma tardorenca.
Ferran d’Armengol – novembre 2021
Un poema amb la llum de la lluna i el ritme d’una dansa trista i ben nostrada. Llegiu al so de la música, amb calma, i serà més punyent la lectura. Gràcies per llegir-lo, no em considero poeta, però m’agrada compartir aquests moments introspectius, quan em surten aquests pensaments que tots podem haver viscut.
Així doncs, primer baixa al final, engega la música, torna a pujar i llegeix quan comenci, amb calma, sense presses. Gaudeix.
Punt a punt, contra… punt.
Estripes imatges
que et dolen,
fent el mal camí
de l’oblit melós.
L’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.
A tu també!
I com les ones
d’un mar immens,
pèlag de llàgrimes
de sal que cremen
la vivesa
del teu caminar
erràtic,
estèril,
hi reconeixes la intensitat
d’un amor frustrat.
El sents tu també!
I et confons en miratges
que et fan trontollar els sentits,
dibuixant erràtics camins infernals
que et duen fins a l’estrep
més difícil de vèncer,
fins a un ignot —Per què?
Insistent….
A tu també?
Saps, però,
demà tornarà
el sol a sortir
i els corns sonaran
al vent, oferint-nos
nous himnes
de joia i felicitat.
Potser esperaré
fins demà.
Els sents tu també?
I ara com ara, retorna
la tristor apegalosa
de la vella cançó…,
on l’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.
Del silenci en faré
una cançó
a l’amor estèril,
esperant un retorn que
no vindrà… mai més.
Tu també? Tu També? Tu també?
I en la confusió viuré,
el temps que el cos demani.
A les entranyes del nostre ahir
hi viuré,
remant contra els records,
navegant els instants abrandats
d’una música subtil i caòtica,
cercant un respir que s’amaga
arrapat a les temples
de la nostra memòria.
I les nostres petges
esdevindran
el camí que ens guia
fins a l’arena fresca,
tot morint on l’esborren les ones,
amb parsimoniosa
insistència.
Ferran d’Armengol – Juny 2011
Aquest any, l’Associació de Relataires, han tornat a publicar un llibre, amb un recull d’imatges i d’obres escrites, poemes i micro relats, on els artistes interpreten la seva visió de les malalties rares. Triant una imatge i sota la seva interpretació, els autors han deixat anar la inspiració. Jo també hi he participat, amb aquest poema que tot seguit podeu llegir.
El temps ha deixat (En el dolor)
III
El viure era un indret càlid
que amb el temps
ha deixat d’existir.
Mirant-me les mans
abaixo els ulls,
no camino ni faig camí.
Evito reflexes brillants
que puguin retornar-me
un rostre desconegut.
Sols em reconec
com un apàtrida del viure
que fuig de l’estrident neguit,
del silenci dels carrers,
de tantes mirades obliqües
a cada pas.
I vull fugir de la fredor,
de la metàl·lica sensació,
fer-me escàpol
de l’incomprensible dolor
que em tenalla la raó de viure.
Ferran d’Armengol (Hivern 2015 – estiu 2019)
La imatge que vaig triar era aquesta de Pere Coll.
El poema ja el tenia escrit de feia uns anys, de quan una cosa rara es va instal·lar a casa nostra i va passar un llarg hivern amb nosaltres.
El llibre el podeu adquirir a les diverses presentacions que estan programades durant aquest propers dies, o directament enviant un correu a associacio.relataires@gmail.com
Però si entreu en el bloc de l’associació, allí trobareu més informació de com aconseguir-lo, on es faran les presentacions, les imatges dels treballs proposats i els autors que hi participen. Tots els diners recaptats en la venda del llibre aniran íntegrament a la Marató de TV3. Cosa que ja s’ha fet en els darrers anys.
Col·laboreu-hi!
Enllaços:
Associació de Relataires: http://associaciorelataires.blogspot.com/2019/08/convocatoria-arc-son-pocs-som-molts.html
Pere Coll: https://www.facebook.com/perecoll.perecoll
No t’he perdut
Com podré dir adéu
sense que la gola s’ennuegui
en un guirigall de mots,
de sensacions contraries.
Han estat tants els anys
que hem compartit la vida,
tants els dies
que no ens hem vist…
Com podré dir-te adéu,
si no he volgut deixar-te marxar,
si no he volgut comprendre
que marxaves abans que no pas aviat.
No vull dir que t’he perdut,
Perquè no vull perdre res
I seré conscient de no voler (poder)
escoltar mai més la teva veu.
En el fons sé que no t’he perdut,
Sols deixaré d’escoltar-te,
i dins meu, per sempre
viurà la teva veu.
Ferran d’Armengol
Terrassa 23 de Maig de 2013
Els vells costums
El retruc de milers de peülles
ressonen a les valls del record
i em retornen a la memòria,
el teu nom, els teus calius.
Sento que el vent em parla de tu,
i dels bells moments viscuts,
sense paraules, de quan als capvespres
les mans ens parlaven de foscors prohibides.
Tu i jo hem viscut instants
tan tendres com greus,
somriures i llàgrimes, ja veus!
en rius de tinta negra els he escrits.
Visc cercant l’instant vital
en que recuperi la teva veu
per recuperar les velles cançons
que vàrem escoltar, aquelles nits.
I si en el silenci del record,
ara cantéssim aplegats,
podríem alçar les nostres copes,
per reviure els vells costums.
Vells pobles, velles terres,
velles imatges que retornen al cantar
rebrollant a la memòria que crida,
que crida el teu nom.
Et crida a tu.
Ferran d’Armengol
Terrassa, Maig 2013
La lleixa de l'home fosc 