A les temples de la nostra memòria

Un poema amb la llum de la lluna i el ritme d’una dansa trista i ben nostrada. Llegiu al so de la música, amb calma, i serà més punyent la lectura. Gràcies per llegir-lo, no em considero poeta, però m’agrada compartir aquests moments introspectius, quan em surten aquests pensaments que tots podem haver viscut.

Així doncs, primer baixa al final, engega la música, torna a pujar i llegeix quan comenci, amb calma, sense presses. Gaudeix.

Punt a punt, contra… punt.

Estripes imatges
que et dolen,
fent el mal camí
de l’oblit melós.

L’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.

A tu també!

I com les ones
d’un mar immens,
pèlag de llàgrimes
de sal que cremen
la vivesa
del teu caminar
erràtic,
estèril,
hi reconeixes la intensitat
d’un amor frustrat.

El sents tu també!

I et confons en miratges
que et fan trontollar els sentits,
dibuixant erràtics camins infernals
que et duen fins a l’estrep
més difícil de vèncer,
fins a un ignot —Per què?
Insistent….

A tu també?

Saps, però,
demà tornarà
el sol a sortir
i els corns sonaran
al vent, oferint-nos
nous himnes
de joia i felicitat.
Potser esperaré
fins demà.

Els sents tu també?

I ara com ara, retorna
la tristor apegalosa
de la vella cançó…,
on l’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.

Del silenci en faré
una cançó
a l’amor estèril,
esperant un retorn que
no vindrà… mai més.

Tu també? Tu També? Tu també?


I en la confusió viuré,
el temps que el cos demani.
A les entranyes del nostre ahir
hi viuré,
remant contra els records,
navegant els instants abrandats
d’una música subtil i caòtica,
cercant un respir que s’amaga
arrapat a les temples
de la nostra memòria.

I les nostres petges
esdevindran
el camí que ens guia
fins a l’arena fresca,
tot morint on l’esborren les ones,
amb parsimoniosa
insistència.



Ferran d’Armengol – Juny 2011

Són pocs, som molts – El temps ha deixat

Aquest any, l’Associació de Relataires, han tornat a publicar un llibre, amb un recull d’imatges i d’obres escrites, poemes i micro relats, on els artistes interpreten la seva visió de les malalties rares. Triant una imatge i sota la seva interpretació, els autors han deixat anar la inspiració. Jo també hi he participat, amb aquest poema que tot seguit podeu llegir.

El temps ha deixat (En el dolor)
III

El viure era un indret càlid
que amb el temps
ha deixat d’existir.
Mirant-me les mans
abaixo els ulls,
no camino ni faig camí.

Evito reflexes brillants
que puguin retornar-me
un rostre desconegut.

Sols em reconec
com un apàtrida del viure
que fuig de l’estrident neguit,
del silenci dels carrers,
de tantes mirades obliqües
a cada pas.

I vull fugir de la fredor,
de la metàl·lica sensació,
fer-me escàpol
de l’incomprensible dolor
que em tenalla la raó de viure.

Ferran d’Armengol (Hivern 2015 – estiu 2019)

Autor obra – Pere Coll

La imatge que vaig triar era aquesta de Pere Coll.

El poema ja el tenia escrit de feia uns anys, de quan una cosa rara es va instal·lar a casa nostra i va passar un llarg hivern amb nosaltres.

El llibre el podeu adquirir a les diverses presentacions que estan programades durant aquest propers dies, o directament enviant un correu a associacio.relataires@gmail.com

Però si entreu en el bloc de l’associació, allí trobareu més informació de com aconseguir-lo, on es faran les presentacions, les imatges dels treballs proposats i els autors que hi participen. Tots els diners recaptats en la venda del llibre aniran íntegrament a la Marató de TV3. Cosa que ja s’ha fet en els darrers anys.

Col·laboreu-hi!

Enllaços:

Associació de Relataires: http://associaciorelataires.blogspot.com/2019/08/convocatoria-arc-son-pocs-som-molts.html

Pere Coll: https://www.facebook.com/perecoll.perecoll

No t’he perdut

Imatge

 

No t’he perdut

 

 

 

Com podré dir adéu

sense que la gola s’ennuegui

en un guirigall de mots,

de sensacions contraries.

Han estat tants els anys

que hem compartit la vida,

tants els dies

que no ens hem vist…

Com podré dir-te adéu,

si no he volgut deixar-te marxar,

si no he volgut comprendre

que marxaves abans que no pas aviat.

No vull dir que t’he perdut,

Perquè no vull perdre res

I seré conscient de no voler (poder)

escoltar mai més la teva veu.

En el fons sé que no t’he perdut,

Sols deixaré d’escoltar-te,

i dins meu, per sempre

viurà la teva veu.

 

Ferran d’Armengol

Terrassa 23 de Maig de 2013

Els vells costums

Imatge
Safareig de Sant Antoni – Fotografia : Ferran d’Armengol

Els vells costums

El retruc de milers de peülles
ressonen a les valls del record
i em retornen a la memòria,
el teu nom, els teus calius.

Sento que el vent em parla de tu,
i dels bells moments viscuts,
sense paraules, de quan als capvespres 
les mans ens parlaven de foscors prohibides.

Tu i jo hem viscut instants
tan tendres com greus,
somriures i llàgrimes, ja veus!
en rius de tinta negra els he escrits.

Visc cercant l’instant vital
en que recuperi la teva veu
per recuperar les velles cançons
que vàrem escoltar, aquelles nits.

I si en el silenci del record,
ara cantéssim aplegats,
podríem alçar les nostres copes,
per reviure els vells costums.

Vells pobles, velles terres,
velles imatges que retornen al cantar
rebrollant a la memòria que crida,
que crida el teu nom.


Et crida a tu.

Ferran d’Armengol

Terrassa, Maig 2013

Créixer i somiar

Imatge

Créixer i somiar

 

T’he vist créixer, en nits solitàries,

de quan el sol dorm el somni ocult

dels desitjos que no has viscut.

 

Et sento respirar amb l’aire matiner

de la platja propera, picada d’estels

reflectint-se en el mar, morint a l’arena.

 

Brollant vida com d’un arbre silent,

irradies la màgica llum

dels eterns dies per viure,

persistint en l’anhel de la descoberta,

farcint-los de capvespres misteriosos.

Viure i créixer, sense parar-hi atenció.

 

Revivim instants fulgents, de sols remots

que poblen la brillant nit més fosca,

en el record d’un desert llunyà.

I se que t’observava, en l’etern arenal

de sorra encara càlida, i recordo com

 em fascinaven els teus menuts ulls enlluernats.

 

He vist que et fan somiar les terres remotes,

captiu per l’espectacle de fredes imatges, irreals,

que es veuen créixer en l’horitzó del crepuscle.

 

Deixa’l viure, com un arc eteri i lluminós

del crepuscle,  com la acolorida cortina  

de rajos màgics, en el cel del nord.

I em repeteixo; deixa’l créixer, sí,

i també somiar, créixer i somiar, avui,

que ja es farà gran, demà.

Ferran d’Armengol

Terrassa, Abril 2013