Íntima Natura

No, no us penso deixar llegir tot el conte, per això us caldrà anar a la llibreria o entrar a la pàgina d’Edicions Secc, on trobareu el Bestiari. Allí sí que el podreu llegir sencer, el meu i onze relats més. Una opció de lectura molt recomanable i alhora, un llibre que ens parla de les nostres arrels mitològiques i fantàstiques, però amb una mirada diferent. Una nova aposta pel fantàstic en català. La #cificat ens demana ajut!
Il·lustració de Meritxell Orcáriz per a Bestiari
ÍNTIMA NATURA
Enllà de la finestra encara és fosc, i pel silenci hospitalari, encara falta per l’albada. Descobreix un sofà als peus del llit, d’on arriba la familiar respiració de la seva dona. N’intueix el cap, tapat per un llençol amb lletres verdes impreses.
No sap quin és el motiu per tenir-lo lligat. La voluntat de recordar li produeix mal de cap i opta per tornar a tancar els ulls. Però quan ho fa, voldria obrir-los de nou. Una força interna invisible, l’obliga a mantenir les parpelles closes.
En resposta al desgavell interior, sent el cos marxar enllà de la cambra, on aquella veu li fa reviure imatges i sensacions que signaria on fos no haver-les viscut mai, esmunyint-se en un espai fora de qualsevol temps reconegut. En una atmosfera que no se li fa estranya, se sent caure en un no res intangible, en un descens sense velocitat que sembla no haurà de finir mai
més. Asserenat per paraules que sent dins del cap, sap que en aquesta nova realitat pot volar, o és tan sols saltar amb molt d’impuls? La veu li dicta que salti. I la vida s’il·lumina en un món diferent de tonalitats i colors desconeguts, brillants i màgics, pura utopia. 

Lliure de corretges, l’aire càlid del capvespre li llepa els ulls.

 

Portada del llibre, Il·lustració de Bernat Gomez i Meritxell Orcáriz
Aquest és el tros de lectura que utilitzo a les presentacions del llibre, si en voleu més, ja ho sabeu! Edicions Secc us espera!
Ferran d’Armengol
Terrassa Gener/maig 2017
Il·lustració de Meritxell Orcáriz per a Bestiari
Anuncis

No t’he perdut

Imatge

 

No t’he perdut

 

 

 

Com podré dir adéu

sense que la gola s’ennuegui

en un guirigall de mots,

de sensacions contraries.

Han estat tants els anys

que hem compartit la vida,

tants els dies

que no ens hem vist…

Com podré dir-te adéu,

si no he volgut deixar-te marxar,

si no he volgut comprendre

que marxaves abans que no pas aviat.

No vull dir que t’he perdut,

Perquè no vull perdre res

I seré conscient de no voler (poder)

escoltar mai més la teva veu.

En el fons sé que no t’he perdut,

Sols deixaré d’escoltar-te,

i dins meu, per sempre

viurà la teva veu.

 

Ferran d’Armengol

Terrassa 23 de Maig de 2013

Els vells costums

Imatge

Safareig de Sant Antoni – Fotografia : Ferran d’Armengol

Els vells costums

El retruc de milers de peülles
ressonen a les valls del record
i em retornen a la memòria,
el teu nom, els teus calius.

Sento que el vent em parla de tu,
i dels bells moments viscuts,
sense paraules, de quan als capvespres 
les mans ens parlaven de foscors prohibides.

Tu i jo hem viscut instants
tan tendres com greus,
somriures i llàgrimes, ja veus!
en rius de tinta negra els he escrits.

Visc cercant l’instant vital
en que recuperi la teva veu
per recuperar les velles cançons
que vàrem escoltar, aquelles nits.

I si en el silenci del record,
ara cantéssim aplegats,
podríem alçar les nostres copes,
per reviure els vells costums.

Vells pobles, velles terres,
velles imatges que retornen al cantar
rebrollant a la memòria que crida,
que crida el teu nom.


Et crida a tu.

Ferran d’Armengol

Terrassa, Maig 2013

Créixer i somiar

Imatge

Créixer i somiar

 

T’he vist créixer, en nits solitàries,

de quan el sol dorm el somni ocult

dels desitjos que no has viscut.

 

Et sento respirar amb l’aire matiner

de la platja propera, picada d’estels

reflectint-se en el mar, morint a l’arena.

 

Brollant vida com d’un arbre silent,

irradies la màgica llum

dels eterns dies per viure,

persistint en l’anhel de la descoberta,

farcint-los de capvespres misteriosos.

Viure i créixer, sense parar-hi atenció.

 

Revivim instants fulgents, de sols remots

que poblen la brillant nit més fosca,

en el record d’un desert llunyà.

I se que t’observava, en l’etern arenal

de sorra encara càlida, i recordo com

 em fascinaven els teus menuts ulls enlluernats.

 

He vist que et fan somiar les terres remotes,

captiu per l’espectacle de fredes imatges, irreals,

que es veuen créixer en l’horitzó del crepuscle.

 

Deixa’l viure, com un arc eteri i lluminós

del crepuscle,  com la acolorida cortina  

de rajos màgics, en el cel del nord.

I em repeteixo; deixa’l créixer, sí,

i també somiar, créixer i somiar, avui,

que ja es farà gran, demà.

Ferran d’Armengol

Terrassa, Abril 2013