Els vells costums

Imatge

Safareig de Sant Antoni – Fotografia : Ferran d’Armengol

Els vells costums

El retruc de milers de peülles
ressonen a les valls del record
i em retornen a la memòria,
el teu nom, els teus calius.

Sento que el vent em parla de tu,
i dels bells moments viscuts,
sense paraules, de quan als capvespres 
les mans ens parlaven de foscors prohibides.

Tu i jo hem viscut instants
tan tendres com greus,
somriures i llàgrimes, ja veus!
en rius de tinta negra els he escrits.

Visc cercant l’instant vital
en que recuperi la teva veu
per recuperar les velles cançons
que vàrem escoltar, aquelles nits.

I si en el silenci del record,
ara cantéssim aplegats,
podríem alçar les nostres copes,
per reviure els vells costums.

Vells pobles, velles terres,
velles imatges que retornen al cantar
rebrollant a la memòria que crida,
que crida el teu nom.


Et crida a tu.

 

 

 

Ferran d’Armengol

Terrassa, Maig 2013

 

No t’he perdut

Imatge

 

No t’he perdut

 

 

 

Com podré dir adéu

sense que la gola s’ennuegui

en un guirigall de mots,

de sensacions contraries.

Han estat tants els anys

que hem compartit la vida,

tants els dies

que no ens hem vist…

Com podré dir-te adéu,

si no he volgut deixar-te marxar,

si no he volgut comprendre

que marxaves abans que no pas aviat.

No vull dir que t’he perdut,

Perquè no vull perdre res

I seré conscient de no voler (poder)

escoltar mai més la teva veu.

En el fons sé que no t’he perdut,

Sols deixaré d’escoltar-te,

i dins meu, per sempre

viurà la teva veu.

 

Ferran d’Armengol

Terrassa 23 de Maig de 2013

Créixer i somiar

Imatge

Créixer i somiar

 

T’he vist créixer, en nits solitàries,

de quan el sol dorm el somni ocult

dels desitjos que no has viscut.

 

Et sento respirar amb l’aire matiner

de la platja propera, picada d’estels

reflectint-se en el mar, morint a l’arena.

 

Brollant vida com d’un arbre silent,

irradies la màgica llum

dels eterns dies per viure,

persistint en l’anhel de la descoberta,

farcint-los de capvespres misteriosos.

Viure i créixer, sense parar-hi atenció.

 

Revivim instants fulgents, de sols remots

que poblen la brillant nit més fosca,

en el record d’un desert llunyà.

I se que t’observava, en l’etern arenal

de sorra encara càlida, i recordo com

 em fascinaven els teus menuts ulls enlluernats.

 

He vist que et fan somiar les terres remotes,

captiu per l’espectacle de fredes imatges, irreals,

que es veuen créixer en l’horitzó del crepuscle.

 

Deixa’l viure, com un arc eteri i lluminós

del crepuscle,  com la acolorida cortina  

de rajos màgics, en el cel del nord.

I em repeteixo; deixa’l créixer, sí,

i també somiar, créixer i somiar, avui,

que ja es farà gran, demà.

Ferran d’Armengol

Terrassa, Abril 2013