Créixer i somiar

Créixer i somiar

 

T’he vist créixer, en nits solitàries,

de quan el sol dorm el somni ocult

dels desitjos que no has viscut.

 

Et sento respirar amb l’aire matiner

de la platja propera, picada d’estels

reflectint-se en el mar, morint a l’arena.

 

Brollant vida com d’un arbre silent,

irradies la màgica llum

dels eterns dies per viure,

persistint en l’anhel de la descoberta,

farcint-los de capvespres misteriosos.

Viure i créixer, sense parar-hi atenció.

 

Revivim instants fulgents, de sols remots

que poblen la brillant nit més fosca,

en el record d’un desert llunyà.

I se que t’observava, en l’etern arenal

de sorra encara càlida, i recordo com

 em fascinaven els teus menuts ulls enlluernats.

 

He vist que et fan somiar les terres remotes,

captiu per l’espectacle de fredes imatges, irreals,

que es veuen créixer en l’horitzó del crepuscle.

 

Deixa’l viure, com un arc eteri i lluminós

del crepuscle,  com la acolorida cortina  

de rajos màgics, en el cel del nord.

I em repeteixo; deixa’l créixer, sí,

i també somiar, créixer i somiar, avui,

que ja es farà gran, demà.

Ferran d’Armengol

Terrassa, Abril 2013