LA VEU DELS ARBRES

Avui us enllaço a una troballa que creia perduda dels meus relats amb tema fantàstic penjats a la xarxa. És també el primer relat que vaig publicar en paper, en el llibre homònim i també primer de l’actual trilogia del Grup Literari dels Setze Petges. Una edició de Proa de l’any 2004, que crec caldria ser revisada per part dels autors d’aquell recull. Jo ho faré algun dia.
Piràmide Món Perdut 2014
Un relat que vaig escriure inspirat en la meva primera visita al món de la Cultura Maia, eren els anys 80 del segle passat, i que en una segona visita recent he vist que, una mica, ha quedat desfasat, ja que el recinte arqueològic on passen els fets imaginats, ara està molt massificat i ha perdut gairebé tota aquella inspiració màgica. Però aquí queda el relat, com una mostra d’aquella màgia que en aquest món anem perdent.

Aquest relat, per cert, l‘Antoni Munné-Jordà el va citar en una xerrada de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, en aquest enllaç ho podreu llegir.

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=572
Construccions de Tikal 2014 (Guatemala)
Llegiu doncs, si us sembla bé, el relat que tot seguit us enllaço. La veu dels arbres – La Tribuna de Guimerà any 2008
Ferran d’Armengol
Terrassa 2004/2016

del desig i del desgrat

L’enveja és un sentiment bàsicament negatiu que per norma no ens aporta res, el problema és quan al damunt es barreja amb d’altres problemes personals. Del II concurs de micro relats ARC a la Ràdio de la plana de Relats en Català, aquest any toca parlar de Pecats Capitals.

Amigues en el bar – Fotografia: Ferran d’Armengol
 
Del desig i del desgrat
 
La meva cosina Jana se sent lesbiana. Però com la conec, sé que ella és molt sensible i fàcil d’enredar, per això, sempre que puc miro d’esbandir-li les enamorades. No vull que sàpiga res, aquesta dedicació porta molta feina i ella, no ho entenc, lliga com una possessa. El cas és que m’agraden els seus rotllets, més que no pas les meves amigues, i quan les abordo, algunes s’ho prenen malament i volen. Altres no.
 
Just d’aquí a una estona he quedat amb la que vaig pispar-li el mes passat. La Jana em diu que la troba a faltar, que se l’estima i vol entendre’s seriosament amb ella! Reconec que és un monument, un espectacle de dona, però amb les idees encara confoses, igual que la meva cosina, pobreta. Però jo sé que aquell tros de dona la busca pels quartos,
ara que la Jana pot presumir d’estar ben pagada en una feina que seria meva si hauria arribat jo abans amb el meu currículum!
 
Encara no li he fet l’amor a aquesta noia, em faria un no sé què no ser el seu primer coit complet. Avui la duré al cinema i a sopar, i qui sap com acabarà la nit… Ostres, ho veus! No porto condons, en compraré en aquell bar, en els lavabos solen tenir-ne. Ospa! què hi fa ella en el bar? I no està sola! Però, si d’aquí a deu minuts hem d’estar a la Plaça del Pi! i es tenen les mans agafades! Hòstia tu! Quin carallot la tia! però si està amb la Jana! Havien tallat, collons! Encara me la prendrà ara, quan ja la tenia gairebé al sac! Quins pebrots! És que sempre m’ha de passar la mà per la cara la molt bleda de la Jana?
 
Jo la protegeixo quan sé que una persona no li convé! i així m’ho paga! És una desagraïda. Doncs que no em demani res d’ara endavant. Ni l’amiga tampoc.
 
—Jana! M’ha semblat veure el teu cosí en el carrer.
—Ens haurà seguit. Li agrada tot el que toco, un dia se’l menjarà l’enveja.
—És un xic rar, no? Quan parlàvem de tu, em volia fer creure que passaves de mi, que sols em volies per jugar.
—Què et sembla si passem del cosí i decidim on anem a sopar? M’han parlat d’un lloc…
Ferran d’Armengol
Terrassa, Març 2013