Arribats a l’estiu, ja fa dies, tot s’ha de dir, tinc publicats dos relats i abans d’acabar, l’estiu, sortirà el tercer relat confirmat.
Aquestes són les portades:
SAMANIAT AMB EDICIONS SECC
REVISTA NARRANACIÓN CAPÍTOL VI
LA LLEIXA DEL CONCURS – LLIBRE ELECTRÒNIC
REVISTA CATARSI – PREMI FANTASIA ERÒTICA
En el primer llibre, «Samaniat, les bruixes es rebel·len, les fades s’empoderen» hi ha el meu relat; «Lluna nova a Can Martí», està editat per edicions SECC, i és una fantasia on s’entrecreuen mons paral·lels, realitats o fantasies, vida o mort. On la bruixeria juga una carta cabdal.
El segon relat està publicat a la Revista Narranación – «Capítol VI – primavera – estiu 2021» i m’han publicat el relat; «l’Enviat», on jugo amb el posthumanisme i el reencontre dels humans amb unes intel·ligències artificials amb qui fa molt de temps van perdre el contacte i que ara volen recuperar. I el relat ve acompanyat d’una magnífica il·lustració del Genial Antoni Garcés. Tot un plaer i un goig compatir espai amb ell.
El tercer títol és una autopublicació en format electrònic que he intitulat «La lleixa del concurs – recull de microrelats 2010/2021», i us el podeu descarregar gratuïtament aquí. En una entrada anterior ja us en vaig parlar, és una recopilació dels microrelats finalistes presentats al concurs de l’ARC durant aquests onze anys anteriors.
I la quarta publicació és un relat finalista del Premi de Fantasia Eròtica, proposat per la Revista Catarsi, i du per títol; «Em diuen Vadó, però no és essencial», on també jugo amb el posthumanisme i la voluntat de ser més humà, però potser no tant, d’una Intel·ligència Artificial, programada, en principi, pel plaer sexual. Aquest encara haureu d’esperar al setembre per poder llegir-lo.
A partir d’avui podeu descarregar l’ebook que recull els 23 microrelats que han estat seleccionats finalistes en els onze anys del concurs ARC de microrelats, està accessible a la plataforma Lektu, i el pagament és social, sols cal compartir-ho a les xarxes socials, aquí teniu l’enllaç al llibre digital.
La imatge de la portada també és meva, du per títol “Enveja” i inspira un dels microrelats que trobareu en aquest recull; “Del desig i del desgrat”, parlant de la temàtica “Enveja” dels pecats capitals i va ser publicada a l’interior del recull “Pecats capitals 7+1”, de l’any 2013, col·lecció ARC núm. 3. La fotografia la vaig fer fa anys en un bar que ja no existeix a la plaça de la Gardunya, un dia que hi dinava amb els companys de la feina
Llegiu-lo, segur que us agradarà. Espero que el gaudiu!
Un dia vaig publicar en aquest bloc microrelats sobre actors. Sense ànims d’ofendre, eren un xic crítics, però bé, era una lectura de ficció. Amb el poeta no sabria què dir-ne. N’he triat dos, en tinc més, però aquests dos van una mica agermanats.
No estava llegint un poema, però bé ho podria haver sigut.
Per a matar-ho aquest any, aquest cop publico d’una tirada els segons catorze dies de febrer del repte amb paraula disparador del #FebrerRelata. Amb més o menys gràcia, he aconseguit fer una piulada cada dia. Bé, algun dia n’he fet dues, però sempre serà una “pecata minuta” que no deixarà una constància punible.
Gaudiu de les esbojarrades aventures d’una colla de bruixes i fades amb el seu entorn, amb amics i enemics, i els altres, aquells que són allò que són, segons com bufa el vent, o els que canvien de camins i ja no volen saber-ne més de tu. Aquí tots sortim retratats.
Som-hi!
Dia 15
#FebrerRelata A la festa familiar del Samaniat a l’era del mas de Sant Martí els gots per refrescar-se corrien de mà en mà. No faltava cap #beuratge tradicional; gerres plenes amb hidromels diversos, sucs de fruita afrodisíaca i que tampoc faltés la ratafia dels follets! #Dia15
Dia 16
#FebrerRelata Veniu a la festa del Samaniat! Tothom amb aires de llibertat trobarà les portes obertes. També pot venir en Banyeta, el #dimoni entremaliat que sempre acaba amb esbroncs les festes, però que en el fons es fa estimar. O era en Vegeta? Què dimonis! Veniu tots! #dia16
Dia17
#FebrerRelata Ostitú! Ens ha passat tot un dia sense haver piulat res!! Estàvem en un altre món, de ben segur, en despertar aquest matí hem trobat restes de pols de #bruixaaguda, i mira, encara l’hem llepada, que no se’n perdi gens!! #dia17
Dia18
#FebrerRelata La veritat és que no calia la pols de cap bolet al·lucinogen per experimentar la nostra #lascívia i viure a pleret els plaers de la vida carnal. Durant el nostre Samaniat a Can Martí ho practiquem, i quan no toca, també! Bruixes, bruixots, fem gresca plegats! #Dia18
Dia19
#FebrerRelata Els caps del Concili Fetiller abans de començar la festa del samaniat, demanen un minut de silenci en honor a totes les germanes que han sofert #tortura i mort a mans dels miserables inquisidors de ments estèrils, que dicten les lleis, humanes o celestials. #dia19
Dia20
#FebrerRelata Queda demostrat, al pas dels segles, que pels mortals no es coneix cap #remei que els salvi de ser carallots; seguint mentiders confessos i amb carrera de tafur, que tothora els enganya. Però quan els proposem un samaniat, surten esperitats. Qui els entengui! #Dia20
Dia21
#FebrerRelata Semblen xais que mai no han saltat una tanca. Les seves paraules semblen tretes d’un tractat de filosofia pura. Ja en saben d’ensarronar els de la maleïda #inquisició. Mal vent els porti a costes ben llunyanes de la història i no els deixi tornar, mai més. #Dia21
Dia 22
#FebrerRelata No gaire lluny de Can Martí hi ha un #gorg amagat on viuen unes fades en comunió amb aloges místiques. Ens han convidat a fer un banyet, i cap allí que ens hi som anades. Amb tanta gresca, bocarrots a Biterna i mixtures diverses, remullar-se ve de gust! #dia22
—Gran fetillera, a l’hostal del poble han arribat una colla d’inquisidors!
—No patiu, ara us ensenyo a fer una tisana de fulla de #saüc. Després la dureu a l’hostalera, que ho barregi amb la cervesa que els donarà, i demà els “merdes” ja no faran nosa. #Dia23
Dia24
#FebrerRelata Et pensaves que el teu poder era gran, però no vas caure, soc una fetillera essencial. El meu atzar és gran #íncube preciós, cada vegada que vols robar-me la força, m’omples d’allò que cerco; el teu neguit és el meu coratge. Empeny criatura, tu ets l’aliment #Dia24
-Ens hem d’esforçar més, amor meu. No pararem fins que no superis la #maledicció.
-Estimada, el bruixot va parlar d’una mala addicció. Però no pateixis, que de bruixeria tu en saps més que no pas jo. Insistirem.
-Així millor, fes-me cas i fins al fons, íncube! #dia25
Dia26
#FebrerRelata -No creus amor que amb un #encanteri dels teus faríem més via? -Ni parlar-ne, t’he dit abans que aniríem en escombra voladora, oi? M’hagueres dit que tens vertigen, carallot! I ara agafat fort, però sense ofegar-me, que encara ens estimbarem els dos. #Dia26
Dia 27
#FebrerRelata Potser hauries preferit volar als lloms d’una #Víbria per anar fins a la festa del Samaniat, però ara com ara, si els bruixots us cal volar, heu d’anar en les nostres escombres de paquet, així que para de queixar-te. Pesat! #dia27
El repte del #FebrerRelata segueix endavant. Amb més o menys encert, cada dia es van publicant un grapat de piulades de diversos autors. Les meves, sense una relació històrica concreta, les vaig encadenant, perquè visquin juntes en la línia temporal del perfil de l’homefosc.
El Concili Fetiller
Dia8
#FebrerRelata Veient que la mata-monstres no vindrà, hem decidit fer via cap a la cova de #Biterna on viu un bocarrot ben dotat i farem festes amb ell. En acabat ja veurem què fer-ne. Sol passar que els bitxos aquests es posen molt “tontos” i te’ls has de treure de sobre. #Dia8
Dia9
#FebrerRelata El bocarrot es va comportar com tot un dimoni, no li demanàvem res més, era tot allò que ens feia falta per passar una estona bruixa entre companyes i amigues fetilleres. De moment no serà #damnat i l’hem deixat tranquil en el seu refugi. Potser hi tornarem! #Dia9
Dia10
#FebrerRelata Marxava cap a casa, de matinada, tornant de la cova de Biterna. Travessat el Pont del Diable, una bola de #foc va provocar-ne la destrucció amb un esclat de llum infernal. Un drac sobrevolava el cel del bosc on em vaig amagar. -Van mal dades! -vaig pensar. #Dia10
Dia11
#FebrerRelata L’arribada d’un ésser volador de foc no podia ser una bona notícia. Vaig córrer fins al mas on vivia la Gran #Fetillera, on solem trobar-nos per celebrar el samaniat. Calia avisar-la, però estava atenent una visita important; el bocarrot, segons vaig ensumar. #Dia11
Dia12
#FebrerRelata Una acòlita de la Gran Fetillera atura la bruixeta novícia que acaba d’arribar, la veu una mica alterada, li parla d’un ocell gros que treu foc pels queixals. Li donarà una mica de l’#elixir que té reservat per aquells dies difícils, segur que allò la calma. #dia12
Dia13
#FebrerRelata Totes les bruixes i els bruixots es van reunir a la vora del foc, faltava poc perquè la #Lluna sortís per sobre dels arbres que envoltaven la clariana davant del mas. Dansaven i saltaven la foguera, mentre la novícia encara dormia; aquell elixir era bo! #dia13
Dia 14
#FebrerRelata Era una trobada molt #familiar. Les danses al voltant de la foguera seguien el ritme de simbombes, timbals i flautes de vesc que un estol de follets tocava amb frenesí. El bocarrot evocava càntics atàvics a glops de ratafia i els ocells refilaven enamorats #dia14
I fins aquí aquesta setmana, espero que us estigui agradant. Com ja us he dit, les correccions gramaticals les deixo per a una posterior visita en el calaix on van caient guardades totes aquestes piulades, que en un futur poden ser disparadors amb altres històries a fer.
Cada setmana aniré penjant en el bloc les piulades que el hashtag #FebrerRelata va proposant a les xarxes. Una mica de fantasia fetillera no va malament. Un divertiment amb el disparador diari d’una paraula fetillera. Començo!
#FebrerRelata Estic cagat! Aquella bruixeta m’ha engrescat d’anar a una festa a l’era de can #samaniat, crec, però que no patís, que em duia ella. Ha dit que li calia recollir el vehicle i que tornava d’una volada. I aquí em teniu, arrapat al seu cos per no caure de l’escombra!
Dia 2
-Germanes! Ja tenim l’#escombra que rutlla amb energies renovables! -digué la novícia en arribar al Samaniat.
-I que la fa funcionar, si no és bruixeria?
-Primer cal entabanar un fatxenda sobrat de fums per endollar-lo al mànec. La resta ho fa la natura.
#FebrerRelata La millor barreja que s’ha fet mai!, i aquests estaquirots diuen que té gust de #metzina rància. Ves a saber quines herbes hi han posat dins per fer-la tan al·lucinant. Avui volarem fins al samaniat sense escombra! #dia3#combosamaniatescombra
Dia 4
#FebrerRelata#dia4 Filla meva! Però què has fet amb aquest #conjur primari? Ara sí que l’hem besada amb la teva nova colònia! Ja pots anar cridant a la Rhedynn Cordegel, sense ella no hi haurà qui ens espanti a tots els monstres que ja deuen venir!
-Senyora, diu la Rhedynn que si no fem una #ofrena com cal, que ens anem oblidant de la seva assistència i que ens busquem la vida.
-Doncs haurem de fer un nou samaniat en honor seu, i que no falti aquella metzina tan dolça, diuen que li agrada el mam!
Dia6
#FebrerRelata Hem deixat el camí ben marcat amb aquell herbei de raïms blaus, ningú es podrà perdre, com no hi hagi algun babau que es pensi que el raïm de la #calabruixa es pot menjar. #dia6
Dia7
#FebrerRelata Posa un xic de pols de #zitzània al beuratge de la mercenària, però nous passeu!!, la festa ens ha de dur a les esferes més elevades del coneixement interior. Si volem que la mata-monstres aquella sigui la nostra salvació, d’alguna manera l’hem de fer nostra. #dia7
Aquest mes de febrer edicions SECC proposa a les xarxes la participació dels tuitaires en el repte del #febrerrelata, i aquest és el tercer any consecutiu.
Si cerqueu el hashtag #febrerrelata, trobareu cada dia la paraula que s’utilitza de disparador per crear el vostre microrelat de temàtica fantàstica, o potser no tan fantàstica.
Jo miraré de participar-hi cada dia. El repte va començar ahir, però res està escrit sobre començar un o dos dies més tard. La participació és voluntària, i és una manera creativa de passar el temps i l’estona.
Amb aquesta paraula ha començat el repte diari del #febrerrelata
També volia presentar la portada del nou recull de relats on he participat, amb el grup del @concilifetiller, i que ja seria la tercera participació amb aquesta gent tan estranya i esbojarrada. El meu relat du per títol; “Sant Martí de Samaniat”, i explico una estranya festa que se celebra en una masia a tocar del Tagamanent, i els resultats de la festa, a posteriori, o potser en una altra realitat… bé, ja el llegireu, oi?
I de moment res més. Sols que si us abelleix, participeu en el #febrerrelata, us ho passareu molt bé, llegint totes les piulades que s’aniran escrivint.
X Recull de Microrelats i XI Concurs ARC de microrelats, tot un èxit!
Fa onze anys que l’escriptora Sílvia Romero va tenir la genial idea de proposar un concurs de microrelats a la Junta de l’Associació de Relataires, que ella presidia aleshores.
Cada any la gent de l’Associació publiquen el recull dels contes finalistes, i els tres o quatre guanyadors, a criteri d’un jurat independent. He tingut la sort de veure que m’han publicat un conte o dos cada any, per haver passat el tall. No he guanyat mai, però he estat tercer un cop. També un any no vaig tenir cap relat, però em varen deixar el pròleg. També es pot considerar un microrelat aquell pròleg.
L’any passat vaig començar a fer-me’n càrrec, del concurs, i aquest any repetiré l’experiència. De l’any passat també tinc un relat publicat, el del títol del post; Lluny del paradís, i que tot seguit podreu llegir.
Aquest any serà l’onzè concurs consecutiu. Us convido a participar-hi! Comença aquest primer de novembre.
Si voleu adquirir el recull del desè concurs, poseu-vos en contacte amb l’Associació de Relataires per correu electrònic a:
associacio.relataires@gmail.com
Jo us el recomano. Es podria dir que és una mostra del microrelat en català d’un nivell força bo. No tots els participants són de la pàgina de Relats en Català, el concurs està obert a tothom, en el seu bloc podreu llegir les bases, no us ho penseu més:
Acluco els ulls i volo dins del ritme cadenciós d’una cançó que em fa estremir. Remembrances de certes músiques que em retornen racons oblidats; són relíquies del passat. De jove vaig ser una promesa, un futur virtuós del violí, un lluminós sol ixent a l’horitzó. Recordo els afalacs, encara odio que tot fora tan prematur. Si avui fos capaç de parlar amb aquell jove, no sé si m’escoltaria, certament. Les banalitats de la vida no em dugueren per la drecera correcta i, per dissort, aquell no va ser el meu instrument predilecte. Remot el ressò dels vells acords, vaig oblidar l’harmonia vital de les cordes amanyagades per l’arc. Sé que la música m’omple prou per dur-me més enllà de la fosca realitat on visc. És per això que assumeixo la utilitat de posar en pràctica la paciència, i de moment he aconseguit un violí, un primer pas per recomençar. Demà podré emprendre l’estudi i tard o d’hora recuperaré aquella sensibilitat que encara rau dins meu. Sóc conscient que, molt sovint, el desig que m’apressava em dominava la raó, però vull retrobar instants de caliu i oblidar aquells moments de fredor que potser no succeïren tal com els recordo. Tot per donar significació escàpola a la rutina que em té amortallat. Fugir-ne és una necessitat. La màgia d’una tonada familiar pot assolir transportar-nos lluny d’on som, de fer-nos volar a vells moments viscuts, fins a un món que ja no existeix. En el trànsit, jo potser hauré acceptat viure la realitat que em rodeja. El meu tarannà no l’ha de marcar l’ànim impacient. Lluny de cap paradís somiat, l’estudi i la pràctica seran recursos que m’ajudaran a portar amb dignitat, els vint anys de presó que encara em queden.
Un poema amb la llum de la lluna i el ritme d’una dansa trista i ben nostrada. Llegiu al so de la música, amb calma, i serà més punyent la lectura. Gràcies per llegir-lo, no em considero poeta, però m’agrada compartir aquests moments introspectius, quan em surten aquests pensaments que tots podem haver viscut.
Així doncs, primer baixa al final, engega la música, torna a pujar i llegeix quan comenci, amb calma, sense presses. Gaudeix.
Punt a punt, contra… punt.
Estripes imatges que et dolen, fent el mal camí de l’oblit melós.
L’enyor és una daga punyent que al cor espetega amb força i et mostra el pesar més intens.
A tu també!
I com les ones d’un mar immens, pèlag de llàgrimes de sal que cremen la vivesa del teu caminar erràtic, estèril, hi reconeixes la intensitat d’un amor frustrat.
El sents tu també!
I et confons en miratges que et fan trontollar els sentits, dibuixant erràtics camins infernals que et duen fins a l’estrep més difícil de vèncer, fins a un ignot —Per què? Insistent….
A tu també?
Saps, però, demà tornarà el sol a sortir i els corns sonaran al vent, oferint-nos nous himnes de joia i felicitat. Potser esperaré fins demà.
Els sents tu també?
I ara com ara, retorna la tristor apegalosa de la vella cançó…, on l’enyor és una daga punyent que al cor espetega amb força i et mostra el pesar més intens.
Del silenci en faré una cançó a l’amor estèril, esperant un retorn que no vindrà… mai més.
Tu també? Tu També? Tu també?
I en la confusió viuré, el temps que el cos demani. A les entranyes del nostre ahir hi viuré, remant contra els records, navegant els instants abrandats d’una música subtil i caòtica, cercant un respir que s’amaga arrapat a les temples de la nostra memòria.
I les nostres petges esdevindran el camí que ens guia fins a l’arena fresca, tot morint on l’esborren les ones, amb parsimoniosa insistència.
Hi ha una pàgina oberta a la participació anònima, o no, per a penjar els teus escrits literaris, narratius, poètics, que s’anomena Relats en Català. Encara hi ha força gent que penja els seus treballs, però dins de la pàgina hi ha un espai per compartir opinions, el fòrum, que està una mica abandonat de la mà del creador, altrament dit Déu, però que segueix actiu gràcies a la constància d’uns pocs seguidors que participen amb propostes poètiques o narratives, totes elles literàries, que anomenen Reptes. Abans havia estat un pou de reptes engrescadors i bressol de futurs escriptors, alguns ara famosos, que compartien escrits i pensaments, i comentaris en xarxa. També solien fer-se bromes i algun cop havia calgut posar-hi pau. Però ara sembla que s’esgota el seu temps, com les espelmes esgoten la cera. Però encara queden aquells quatre, que amb constància mantenen la flama encesa. Alguns cops jo hi participo, com amb aquests microrelats de vint paraules màxim.
La lleixa de l'home fosc 