Què pretén el Concili Fetiller amb el món de l’espasa i el dels fetillers
La gent del Concili vol reviure els nostres mites i anar més enllà dels clàssics que s’estan traduint d’altres llengües. I mirem de desmuntar els nostres referents mitològics per actualitzar-los en una visió més diversa, sense centrar-nos en una realitat concreta, fent-la viatjar a diversos mons que també habiten dins de cada ésser que comparteix la nostra realitat.
Fer jugar als aficionats del gènere i per això la nostra narrativa comença en un llançament de daus. Arcana va néixer amb un llançament de daus col·lectiu per dur-nos a conèixer el “camí” que ens calia triar a cada autor.
Deixo els daus de moment i parlo dels camins, i el de l’heroi anomenat monomite per Joseph Campbell, que potser l’acabem desterrant si seguim l’exemple de Sanderson. Parlo d’ells dos perquè no fa gaire vaig llegir un article del Sanderson que vaig trobar força interessant on ell comenta que per crear fantasia fantàstica no cal fer tant de cas del mite heroic que va estudiar i definir a la perfecció Campbell, demana crear noves formes de descriure el seu viatge, o de descriure’n una visió diferent i fins a trobar una nova manera de veure l’heroi. Però fins i tot en aquest punt, els del concili tenim discrepàncies, totes ben acompanyades d’unes birres.
De fet, Sanderson demana que no siguem canònics amb l’heroi i que creem noves formes de creixement que s’escapin dels clàssics, als que no cal menystenir, sols intentar anar més enllà dels estudis campbellians i superar-los, que fugim dels cànons que s’apropen al fer d’una secta religiosa, o acabarem per enterrar a l’heroi.
Campbell va ser un gran teòric, que gràcies a ell, i segons paraules de George Lucas, tenim un Star Wars on el viatge de l’heroi està ben definit i que sense els treballs de camp de Campbell, ell no hauria acabat el relat galàctic com ho va fer. Però Sanderson comenta que ja fa més de quaranta anys que anem vivint del mateix viatge, i que potser ens cal fer una evolució. Ell parla de l’heroi estàtic, que podria ser una visió diferent del mite, i que diu ell ja seria una evolució en si mateixa.
I tot això què té a veure amb les intencions del Concili Fetiller?
Us ho explicaré ara mateix…
QUÈ PRETÉN EL #CONCILIFETILLER?
És prou sabut que un relat no té la distància literària d’una novel·la, és un altre món. I per seguir les pautes del viatge de l’heroi, en un relat on es demana ser molt concret si vols crear un món formal creïble, coherent i que determini la fantasia del lloc, cal ser molt concret per reblar un final rodó. Tot plegat podria ser poc espai per arribar a una visió narrativa acurada, i cal proposar un enfocament diferent.
Ens diem que cal fer-li fer un tomb al mite, per arribar a la cloenda seguint el camí d’una manera distinta i propera al públic de casa nostra, no utilitzant tots els estereotips clàssics establerts i portant-los a casa nostra, on la fantasia èpica és gairebé inexistent.
Bé. Doncs no sé si ho hem assolit, però hem mirat de construir un viatge per espais propers que ens han dut a la resposta final de cada relat, en un món format per referents mitològics nostres propers. I alhora intentem formar part d’una nova visió del concepte literari clàssic, fent-lo d’una manera més feminista i inclusiva en tots els termes, gèneres socials i físics, obrint finestres mitològiques de casa amb els seus dubtes i reptes.
Hi ha algunes novetats literàries en català que ens diuen que la gent del concili treballem en paral·lel amb altres autors i publicacions de gènere que van obrint un camí que encara està poc treballat en la mitologia de casa nostra, o que s’emmascara la seva relació, i creiem que és on cal posar el nostre delirant esforç. No he llegit Fungus, però diria que pot ser un exemple.
La nostra mitologia, i els seus referents socials, la tenim oblidada i ens cal treure’n profit, perquè és una baula del fantàstic que tenim poc treballada en català i encara menys valorada, i estem segurs que agrada.
Està clar que el punt de vista, la forma creativa de cada autor, dona el toc distintiu de cada obra, segons la visió personal i no acadèmica de l’heroi. I és la pauta que han seguit gairebé tots els autors fins avui de fa uns anys, ara no esmento els fetillers, sols aquells que han escrit sobre fantasia èpica abans, fa tot l’efecte que aquells autors han seguit el cànon tot plegat com si fos un dogma.
Sanderson, en aquell article diu… “tinc amics lectors de fantàstic que s’han fet grans llegint fantasia i que els últims anys han deixat de comprar-ne per què els avorreix trobar-se versions iguals del mateix camí de l’heroi”. I afegeix “però el gran perill d’ara és que aquest camí de l’heroi aporta molts rendiments als editors (parla del món anglosaxó, imagino) i (segueix) intentar canviar els gustos de la majoria costa, quan et jugues els diners”. I insisteix que cal alguna cosa diferent, per mínima que sigui.
Potser un canvi de registre com el del concili seria un pas.
De tal manera que cal remarcar un altre pensament de Sanderson sobre el camí, com a recorregut físic d’un paisatge, on diu que en contraposició hi ha el viure un camí interior, sense sortir d’una habitació, o d’una ciutat com Elantris, per exemple. L’heroi estàtic. Ell ho remarca com la manera evident d’una evolució natural de la fantasia en llibres d’autors recents. En llengua castellana, Alister Mairon, en un article a la pàgina web de la revista Windumanoth l’acompanya amb alguns exemples, com el llibre de Ferran Varela “La danza del Gohut”.
És difícil trobar a la xarxa articles en català que parlin del fantàstic, fora d’alguna ressenya en blocs que tots coneixem o seguim. La pàgina d’Imaginàrium és un punt de referència que ajuda a normalitzar aquesta mancança.
Per trobar referents nostrats, tenim la trilogia fantàstica del Jaume Fuster, com els més anomenat. Sense oblidar-nos de les aportacions fantàstiques de la Margarida Aritzeta. I en un espai temporalment fantàstic, fa dies varen aparèixer treballs dels germans Ortuño, o del Carles Villar. També hi ha la nissaga de la Mercè Masnou i companyia. Podríem dir que hi ha força brots verds amb editorials noves i de no tan noves que amplien els seus fons bibliogràfics, algunes de més noves que de moment fan apostes amb la traducció, cosa que tot plegat ja ens va bé. Però hi ha poca èpica, o gens, amb referents d’aquí, no anglo-saxons, que estiguin a l’altura dins de la fantasia. Poques editorials aposten per valors de casa, encara i en fantasia èpica o mitològica… gairebé res.
Cas a banda és la nostra editora. Com ja he dit, ella vol que, sense menystenir-lo, ens desmarquem dels referents de l’heroi anglosaxó, i que agafem la mitologia propera, malgrat que les seves arrels beguin de la font del cèltic, per tot plegat acabar desmuntant mites al nostre gust, i reviure d’altres i fer-los més propers utilitzant els nostres éssers mitològics. La mare literària més propera de tot plegat va ser el llibre “Catalunya Mítica” d’OrcinyPress de l’any 2015 (amb ell va començar tot) que va obrir alguns camins.
Fa uns dies la M. Mercè Cuartiella ha publicat en el Biblionauta un article sobre la importància (o no) del prestigi, i enfoca a la gent del gènere fantàstic també. L’article ha generat una mica d’enrenou a les xarxes, però poc, ens cal més enrenou. Bé, però això ja és bo, que se’n parli i es faci bullir l’olla ens interessa a tots i és allò que volem, d’entrada.
Bé, també comento d’aquesta setmana la ressenya d’Imaginàrium, per dir-nos que ja fa uns dies que hem arribat la gent del Concili fetiller i els relats diversos de fantasia èpica a la catalana, si em permeteu el malnom.
I Arcana és la resposta? Crec que tant com aquesta necessitat de fer bullir l’olla. Arcana és l’aposta personal d’una editora valenta, que vol defensar que es pot escriure èpica en català, per a la gent de casa nostra, i que no descarta que, a la llarga, també ho sigui pels de fora.
(I tornant a mirar cap a casa, jo crec que calen editores com la nostra amb un grau de bogeria excels, que tirin endavant projectes en català, com ho fa l’Alícia. A voltes crec que ella viu el seu viatge interior heroic amb intensitat, i que no pararà fins a trobar el seu destí victoriós. Temps al temps. Els qui l’envoltem estem en això…)
Faig una pausa egoista.
Deixeu-me que parli de la meva aportació al llibre que, com tots els relats a llegir, va sorgir d’un llançament de daus, cosa que ja he esmentat en començar. El resultat em demanava parlar de l’enveja o admiració i fer que el relat transcorri en unes ruïnes o un laberint. (Ho he agafat tot, crec.)
Encara que amb referents diversos, la història que he creat veu de les fonts de l’heroi paladí més proper a nosaltres; l’heroi cèltic, amb qui comparteix molts punts, com amb el llatí, i que alguns dels més nostrats autors actuals, els de dins i els de fora de casa nostra, se’n basen molt. En el meu cas i malgrat que no he volgut tenir cap indelicadesa a les arrels clàssiques anglo-saxones, com demanava l’editora ho enfoco en la nostra mitologia, i en el nostre paisatge. Qui ha llegit el llibre potser dirà que segueix l’estructura clàssica del camí de l’heroi, però jo crec que he intentat anar una mica més enllà, en el meu relat llegiu màgia i misteri, amor, enveja i un laberint amb diversos referents del gènere. De fet he volgut reviure els meus records juvenils, o no tan juvenils potser, i fer-los un homenatge personal, utilitzant un món particular recreat en altres relats que m’han estat publicats. I he volgut ser humanista, però aquest apunt el deixo pels comentaristes aliens.
I fins aquí el meu relat. Resumint i deixant de banda mites o proeses mitològiques, o potser no, allò que tenim clar, i que és el desig dels autors i autores del concilifetiller, és ben senzill, volem transcendir. Però bé sabem que això no serà en breus.
Haureu notat que en cap moment parlant de la fantasia èpica he utilitzat l’excusa de referir-nos a la literatura juvenil. No cal, el concili escriu per a totes les edats i el futur ja dirà on pot anar a petar aquesta aposta, potser fins fora de la nostra escorça vital que és la terra, qui sap on pot anar a raure el món imaginari del concili. Jo de vosaltres no em perdria cap fil d’aquesta broca.
Acabo. Arcana és un món particular amb diverses visions i veus pròpies i paisatges suggeridors, on hi ha un assaig molt recomanable de llegir. Canalles ens ha anomenat la veu de l’imaginarium.
Tot plegat, a cada relat trobareu realitats fantàstiques amb més o menys màgia, i estem convençuts que aquest llibre us farà passar una estona entretinguda. No us perdeu aquest viatge, divers i diferent que us oferim la gent del Concili Fetiller.
Pàgines referenciades:
El prestigi de M Mercè Cuartiella https://elbiblionauta.com/ca/2019/05/20/la-importancia-o-no-del-prestigi/ al Biblionauta
http://windumanoth.com/viaje-heroe-monomito-estatico/ d’Alister Mairon al bloc de Windumanoth
Imaginàrium http://www.llegendesdecatalunya.cat/les-croniques-del-concili-fetiller-arcana/
El bloc de Brandon Sanderson https://brandonsanderson.com/books/elantris/elantris/form-and-fantastic/
També podreu trobar a Lektu “El quest del Concili fetiller: Masmorres https://lektu.com/l/edicions-secc/el-quest-del-concili-fetiller-masmorres/10467
La lleixa de l'home fosc 