X Recull de Microrelats i XI Concurs ARC de microrelats, tot un èxit!
Fa onze anys que l’escriptora Sílvia Romero va tenir la genial idea de proposar un concurs de microrelats a la Junta de l’Associació de Relataires, que ella presidia aleshores.
Cada any la gent de l’Associació publiquen el recull dels contes finalistes, i els tres o quatre guanyadors, a criteri d’un jurat independent. He tingut la sort de veure que m’han publicat un conte o dos cada any, per haver passat el tall. No he guanyat mai, però he estat tercer un cop. També un any no vaig tenir cap relat, però em varen deixar el pròleg. També es pot considerar un microrelat aquell pròleg.
L’any passat vaig començar a fer-me’n càrrec, del concurs, i aquest any repetiré l’experiència. De l’any passat també tinc un relat publicat, el del títol del post; Lluny del paradís, i que tot seguit podreu llegir.
Aquest any serà l’onzè concurs consecutiu. Us convido a participar-hi! Comença aquest primer de novembre.
Si voleu adquirir el recull del desè concurs, poseu-vos en contacte amb l’Associació de Relataires per correu electrònic a:
associacio.relataires@gmail.com
Jo us el recomano. Es podria dir que és una mostra del microrelat en català d’un nivell força bo. No tots els participants són de la pàgina de Relats en Català, el concurs està obert a tothom, en el seu bloc podreu llegir les bases, no us ho penseu més:
http://associaciorelataires.blogspot.com/2020/10/xi-concurs-arc-de-microrelats-generes.html
Lluny del paradís
Acluco els ulls i volo dins del ritme cadenciós d’una cançó que em fa estremir. Remembrances de certes músiques que em retornen racons oblidats; són relíquies del passat.
De jove vaig ser una promesa, un futur virtuós del violí, un lluminós sol ixent a l’horitzó. Recordo els afalacs, encara odio que tot fora tan prematur. Si avui fos capaç de parlar amb aquell jove, no sé si m’escoltaria, certament. Les banalitats de la vida no em dugueren per la drecera correcta i, per dissort, aquell no va ser el meu instrument predilecte. Remot el ressò dels vells acords, vaig oblidar l’harmonia vital de les cordes amanyagades per l’arc. Sé que la música m’omple prou per dur-me més enllà de la fosca realitat on visc. És per això que assumeixo la utilitat de posar en pràctica la paciència, i de moment he aconseguit un violí, un primer pas per recomençar. Demà podré emprendre l’estudi i tard o d’hora recuperaré aquella sensibilitat que encara rau dins meu.
Sóc conscient que, molt sovint, el desig que m’apressava em dominava la raó, però vull retrobar instants de caliu i oblidar aquells moments de fredor que potser no succeïren tal com els recordo. Tot per donar significació escàpola a la rutina que em té amortallat. Fugir-ne és una necessitat.
La màgia d’una tonada familiar pot assolir transportar-nos lluny d’on som, de fer-nos volar a vells moments viscuts, fins a un món que ja no existeix. En el trànsit, jo potser hauré acceptat viure la realitat que em rodeja.
El meu tarannà no l’ha de marcar l’ànim impacient. Lluny de cap paradís somiat, l’estudi i la pràctica seran recursos que m’ajudaran a portar amb dignitat, els vint anys de presó que encara em queden.
Ferran d’Armengol, Terrassa 2020
La lleixa de l'home fosc 