Còdols
Immòbils aguaiteu,
sou vigilants exposats
de la mar que us deixa xops,
quan d’ella soleu rebre esquitxos
tant si us són grats,
com si no voleu.
Caliu
a l’estiu.
Fred
en solitud hivernal.
Callats observadors
a qui ningú res
no us demana.
Vigileu sempre la cala!
Quan us visita el sol,
o la lluna acompanya.
Ferran d’Armengol – tardor 2022
Aigua-xellida – Costa Brava 2021
VOLA VIDA
El juny de l’any passat vaig assistir a un espectacle de dansa i poesia a Collserola, en el patí de la casa on va passar un temps mossèn Cinto Verdaguer. Era un espectacle creat per la poeta Marta Pérez Sierra sobre poemes de Felícia Fuster. La ballarina és l’Aida González i la imatge la vaig captar jo. I sempre que la miro em fa tot l’efecte que la dansaire vola, o vol emprendre el vol. De fet, és com un diàleg, si us fixeu bé i molt, o amplieu la foto, veureu un ocell a l’extrem esquerre de la fotografia, al quart inferior, un puntet minúscul. Costa, però les coses que val la pena veure a voltes són difícils de copsar. Així és com jo ho entenc, un diàleg en la distància entre la dansa i el vol. Què hi veieu vosaltres?
VOLA VIDA
Vola dins d’un cel blau
i deixa’t endur per l’aire
que suau bressola els teus dits.
Infla el pit
i empeny amb força
el teu cos subtil.
Dins d’un somni
fes caure l’escorça
d’un passat oblidadís.
Alça’t enlaire
i cerca dels núvols
el seu cau.
***
Ferran d’Armengol
Abril 2022
Inicio febrer, i l’any 2022 també, amb un poema inspirat en una imatge capturada de la revista Descobrir.
Deixat
Els peus que no et trepitgen
els ulls que no et miren
les oïdes que no t’escolten.
Les veus que no et parlen
——————————————————murmuren els aires.
El verd que ara t’inunda
l’aire que ara t’omple
la quietud que et corgela.
Allotjat en l’enigma d’un ahir
——————————————————et crida el silenci.
Tants moments que l’oblit s’endurà
tants corriols que ja no et menen
tantes existències desolades.
Llàgrimes que inunden el buit
——————————————————dins l’abeurador sec.
Prenys d’enyor l’absència.
El caliu que ja no escalfa
s’esborrona al gèlid estiu.
Silenci
——————————————————–el poble ja no parla.
Ferran d’Armengol
Febrer 2022
La calma tardorenca
que omple el ressò de les ones.
La llum d’un sol radiant
que no fereix.
L’arena encara càlida
que bressola les passes.
No hi ha xiscles
de gavines,
sols les ones.
I la calma tardorenca.
Ferran d’Armengol – novembre 2021
Avui us publico un microrelat —cosa no gaire habitual en aquest bloc—, de cap a peus. Un escrit d’estil epistolar, que parla de l’amor. Algú que el va llegir em va dir que els fes públic i que el regalés a qui també el volgués llegir. Així que aquí el teniu, un relat d’amor entre el cel i l’infern, o a l’inrevés. Gaudiu-lo i si voleu, en parlem.
«No et tornaré a fallar, t’ho juro».
Començo com vaig acabar la meva carta anterior, on et demanava perdó pels esdeveniments d’aquella revetlla. La teva resposta escadussera feia entendre que no em serà fàcil aconseguir-ho, però ho vull. Estic en el convenciment que la nostra relació pot tirar endavant. Vull ser part de la teva vida, i compartir la meva espatlla amb tu, quan busquis suport, o quan vulguis sufocar les teves rialles.
En vam parlar aquell vespre, ni que fos mig de broma, bevent-nos unes cerveses al bar de la penya. Va ser abans del ball de nit a l’envelat, te’n recordes? Entre birres vaig entendre que alguna cosa molt forta ens unia. I més tard t’ho vaig llegir en els ulls, abans d’aquell fatídic final de festa.
Estàvem a un pas de consolidar la nostra relació. A un pas del cel, per primera vegada a la meva vida. No era cap joc, com reien els de la colla. Sé que ho volíem ambdós, i podríem haver-ho segellat, sols ens faltava un petó que ja s’aproximava i creixia en la vehemència. Creus que hauria escrit aquesta nova carta, a correcuita i irregular, si cregués que el teu cor no batega com el meu?, al mateix ritme enamorat?
Si en aquell últim ball no s’hagués ficat enmig la teva cosina Cris —per enviar-nos a l’infern—, ara tot seria diferent. Ens va separar amb paraules obscenes i fora de lloc. Pura enveja de la nostra felicitat, tan evident.
El nostre futur en comú no es pot deixar perdre per una actitud inesperada en la qual no vaig saber reaccionar. Sols més tard vaig comprendre que el meu astorament havia sigut imperdonable. Em vaig sentir avergonyit per no haver lluitat amb força i seny per la nostra incipient relació, mentre veia com se t’enduien lluny de mi. Ja et perdia de vista, quan vaig copsar el teu astorament, en els mateixos ulls que poc abans em demanaven una major intimitat, no tan sols ballar, quan teníem els nostres cossos enganxats.
T’estic demanant perdó, un altre cop, però és que més arrambats no podíem ballar, entre les ombres de l’envelat, a poc a poc i suats. Just quan t’estava dient que l’última paraula seria teva, que el meu cor ja et pertanyia, sols faltava un últim pas; que em badessis el teu cor. Podia percebre la resposta, però no vaig sentir-la eixir dels teus llavis, aquells que ara desitjo com aigua que anhela l’assedegat. Maleïda Cris, i els seus acompanyants! Però hem de cremar aquell record, i res millor per aconseguir-ho que reprendre la conversa on ens la van fer deixar els maleïts puristes del tres al quatre.
Ignorarem aquelles absurdes convencions socials defensades per qui ens van separar, i després ens riurem de les mirades que no mereixen la nostra consideració. Entenc que tinguis por, ara tot fa molta por! I em dol quan dius, a la teva carta, que no saps si confiar en mi. Potser m’ho he guanyat.
Per això ja no et suplico cap perdó, et demano una nova oportunitat, cara a cara. El diumenge vinent al migdia estaré en aquell bar de la plaça on em vas dir que solies anar. T’espero amb una cervesa molt freda per a tu.
Soc tot teu, no facis tard, Gabriel, àngel meu, amor meu.
T’estima el teu petit diable; Damià.
Ferran d’Armengol
Terrassa – setembre 2021
Arribats a l’estiu, ja fa dies, tot s’ha de dir, tinc publicats dos relats i abans d’acabar, l’estiu, sortirà el tercer relat confirmat.
Aquestes són les portades:
En el primer llibre, «Samaniat, les bruixes es rebel·len, les fades s’empoderen» hi ha el meu relat; «Lluna nova a Can Martí», està editat per edicions SECC, i és una fantasia on s’entrecreuen mons paral·lels, realitats o fantasies, vida o mort. On la bruixeria juga una carta cabdal.
El segon relat està publicat a la Revista Narranación – «Capítol VI – primavera – estiu 2021» i m’han publicat el relat; «l’Enviat», on jugo amb el posthumanisme i el reencontre dels humans amb unes intel·ligències artificials amb qui fa molt de temps van perdre el contacte i que ara volen recuperar. I el relat ve acompanyat d’una magnífica il·lustració del Genial Antoni Garcés. Tot un plaer i un goig compatir espai amb ell.
El tercer títol és una autopublicació en format electrònic que he intitulat «La lleixa del concurs – recull de microrelats 2010/2021», i us el podeu descarregar gratuïtament aquí. En una entrada anterior ja us en vaig parlar, és una recopilació dels microrelats finalistes presentats al concurs de l’ARC durant aquests onze anys anteriors.
I la quarta publicació és un relat finalista del Premi de Fantasia Eròtica, proposat per la Revista Catarsi, i du per títol; «Em diuen Vadó, però no és essencial», on també jugo amb el posthumanisme i la voluntat de ser més humà, però potser no tant, d’una Intel·ligència Artificial, programada, en principi, pel plaer sexual. Aquest encara haureu d’esperar al setembre per poder llegir-lo.
I ja ho sabeu! Gaudiu d’un bon #estiucificat!!
Juliol 2021
A partir d’avui podeu descarregar l’ebook que recull els 23 microrelats que han estat seleccionats finalistes en els onze anys del concurs ARC de microrelats, està accessible a la plataforma Lektu, i el pagament és social, sols cal compartir-ho a les xarxes socials, aquí teniu l’enllaç al llibre digital.
La imatge de la portada també és meva, du per títol “Enveja” i inspira un dels microrelats que trobareu en aquest recull; “Del desig i del desgrat”, parlant de la temàtica “Enveja” dels pecats capitals i va ser publicada a l’interior del recull “Pecats capitals 7+1”, de l’any 2013, col·lecció ARC núm. 3. La fotografia la vaig fer fa anys en un bar que ja no existeix a la plaça de la Gardunya, un dia que hi dinava amb els companys de la feina
Llegiu-lo, segur que us agradarà. Espero que el gaudiu!
Ferran d’Armengol
Terrassa – juny 2021
Per a matar-ho aquest any, aquest cop publico d’una tirada els segons catorze dies de febrer del repte amb paraula disparador del #FebrerRelata. Amb més o menys gràcia, he aconseguit fer una piulada cada dia. Bé, algun dia n’he fet dues, però sempre serà una “pecata minuta” que no deixarà una constància punible.
Gaudiu de les esbojarrades aventures d’una colla de bruixes i fades amb el seu entorn, amb amics i enemics, i els altres, aquells que són allò que són, segons com bufa el vent, o els que canvien de camins i ja no volen saber-ne més de tu. Aquí tots sortim retratats.
Som-hi!
Dia 15
#FebrerRelata A la festa familiar del Samaniat a l’era del mas de Sant Martí els gots per refrescar-se corrien de mà en mà. No faltava cap #beuratge tradicional; gerres plenes amb hidromels diversos, sucs de fruita afrodisíaca i que tampoc faltés la ratafia dels follets! #Dia15
Dia 16
#FebrerRelata Veniu a la festa del Samaniat! Tothom amb aires de llibertat trobarà les portes obertes. També pot venir en Banyeta, el #dimoni entremaliat que sempre acaba amb esbroncs les festes, però que en el fons es fa estimar. O era en Vegeta? Què dimonis! Veniu tots! #dia16
Dia17
#FebrerRelata Ostitú! Ens ha passat tot un dia sense haver piulat res!! Estàvem en un altre món, de ben segur, en despertar aquest matí hem trobat restes de pols de #bruixaaguda, i mira, encara l’hem llepada, que no se’n perdi gens!! #dia17
Dia18
#FebrerRelata La veritat és que no calia la pols de cap bolet al·lucinogen per experimentar la nostra #lascívia i viure a pleret els plaers de la vida carnal. Durant el nostre Samaniat a Can Martí ho practiquem, i quan no toca, també! Bruixes, bruixots, fem gresca plegats! #Dia18
Dia19
#FebrerRelata Els caps del Concili Fetiller abans de començar la festa del samaniat, demanen un minut de silenci en honor a totes les germanes que han sofert #tortura i mort a mans dels miserables inquisidors de ments estèrils, que dicten les lleis, humanes o celestials. #dia19
Dia20
#FebrerRelata Queda demostrat, al pas dels segles, que pels mortals no es coneix cap #remei que els salvi de ser carallots; seguint mentiders confessos i amb carrera de tafur, que tothora els enganya. Però quan els proposem un samaniat, surten esperitats. Qui els entengui! #Dia20
Dia21
#FebrerRelata Semblen xais que mai no han saltat una tanca. Les seves paraules semblen tretes d’un tractat de filosofia pura. Ja en saben d’ensarronar els de la maleïda #inquisició. Mal vent els porti a costes ben llunyanes de la història i no els deixi tornar, mai més. #Dia21
Dia 22
#FebrerRelata No gaire lluny de Can Martí hi ha un #gorg amagat on viuen unes fades en comunió amb aloges místiques. Ens han convidat a fer un banyet, i cap allí que ens hi som anades. Amb tanta gresca, bocarrots a Biterna i mixtures diverses, remullar-se ve de gust! #dia22
Dia23
—Gran fetillera, a l’hostal del poble han arribat una colla d’inquisidors!
—No patiu, ara us ensenyo a fer una tisana de fulla de #saüc. Després la dureu a l’hostalera, que ho barregi amb la cervesa que els donarà, i demà els “merdes” ja no faran nosa. #Dia23
Dia24
#FebrerRelata Et pensaves que el teu poder era gran, però no vas caure, soc una fetillera essencial. El meu atzar és gran #íncube preciós, cada vegada que vols robar-me la força, m’omples d’allò que cerco; el teu neguit és el meu coratge. Empeny criatura, tu ets l’aliment #Dia24
Dia25
-Ens hem d’esforçar més, amor meu. No pararem fins que no superis la #maledicció.
-Estimada, el bruixot va parlar d’una mala addicció. Però no pateixis, que de bruixeria tu en saps més que no pas jo. Insistirem.
-Així millor, fes-me cas i fins al fons, íncube! #dia25
Dia26
#FebrerRelata -No creus amor que amb un #encanteri dels teus faríem més via? -Ni parlar-ne, t’he dit abans que aniríem en escombra voladora, oi? M’hagueres dit que tens vertigen, carallot! I ara agafat fort, però sense ofegar-me, que encara ens estimbarem els dos. #Dia26
Dia 27
#FebrerRelata Potser hauries preferit volar als lloms d’una #Víbria per anar fins a la festa del Samaniat, però ara com ara, si els bruixots us cal volar, heu d’anar en les nostres escombres de paquet, així que para de queixar-te. Pesat! #dia27
Dia 28
-Així, doncs, tu ets una #bruixa.
-Exacte, no et farà por, oi?
-No pateixo per mi, sols pateixo per quan em vinguin els cinc minuts, saps? Els dips tenim poc costum de fer de gos pigall.
I això és tot per aquest any, amb el #FebrerRelata 2021 – Samaniat
Fins aviat!
Ferran d’Armengol
Terrassa, febrer 2021
Un poema amb la llum de la lluna i el ritme d’una dansa trista i ben nostrada. Llegiu al so de la música, amb calma, i serà més punyent la lectura. Gràcies per llegir-lo, no em considero poeta, però m’agrada compartir aquests moments introspectius, quan em surten aquests pensaments que tots podem haver viscut.
Així doncs, primer baixa al final, engega la música, torna a pujar i llegeix quan comenci, amb calma, sense presses. Gaudeix.
Punt a punt, contra… punt.
Estripes imatges
que et dolen,
fent el mal camí
de l’oblit melós.
L’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.
A tu també!
I com les ones
d’un mar immens,
pèlag de llàgrimes
de sal que cremen
la vivesa
del teu caminar
erràtic,
estèril,
hi reconeixes la intensitat
d’un amor frustrat.
El sents tu també!
I et confons en miratges
que et fan trontollar els sentits,
dibuixant erràtics camins infernals
que et duen fins a l’estrep
més difícil de vèncer,
fins a un ignot —Per què?
Insistent….
A tu també?
Saps, però,
demà tornarà
el sol a sortir
i els corns sonaran
al vent, oferint-nos
nous himnes
de joia i felicitat.
Potser esperaré
fins demà.
Els sents tu també?
I ara com ara, retorna
la tristor apegalosa
de la vella cançó…,
on l’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.
Del silenci en faré
una cançó
a l’amor estèril,
esperant un retorn que
no vindrà… mai més.
Tu també? Tu També? Tu també?
I en la confusió viuré,
el temps que el cos demani.
A les entranyes del nostre ahir
hi viuré,
remant contra els records,
navegant els instants abrandats
d’una música subtil i caòtica,
cercant un respir que s’amaga
arrapat a les temples
de la nostra memòria.
I les nostres petges
esdevindran
el camí que ens guia
fins a l’arena fresca,
tot morint on l’esborren les ones,
amb parsimoniosa
insistència.
Ferran d’Armengol – Juny 2011
Algunes vegades faig microrelats que deso en un calaix, i a vegades miro de compartir-los a la xarxa. Aquests els vaig escriure per un repte i ara els he retocat una mica. En el fons, tot és part de fer teatre, de viure altres vides, com els protagonistes d’aquests micros.
Menys de trenta paraules, títol inclòs.
Volia dir-vos que la imatge no té res a veure amb els micros, és sols per posar-nos a lloc, una escena, una obra de teatre, uns actors. Res a veure.
La feblesa d’un actor
Excel·lia a disfressar els seus dubtes en plantar cara a la vida. Era quan pujava a l’escenari que es despullava de totes les seves mancances.
De l’actor i les ombres
Dominava l’escena com un perfecte camaleó. Fora del guió es considerava histriònic i iconoclasta. Fora del paper no era capaç de ser ell mateix.
Ferran d’Armengol i Galzeran – Terrassa 2019
La lleixa de l'home fosc 