Entre el cel i l’infern

Avui us publico un microrelat —cosa no gaire habitual en aquest bloc—, de cap a peus. Un escrit d’estil epistolar, que parla de l’amor. Algú que el va llegir em va dir que els fes públic i que el regalés a qui també el volgués llegir. Així que aquí el teniu, un relat d’amor entre el cel i l’infern, o a l’inrevés. Gaudiu-lo i si voleu, en parlem.

Diables a Tiana (Fotografia: Ferran d’Armengol)

«No et tornaré a fallar, t’ho juro».

Començo com vaig acabar la meva carta anterior, on et demanava perdó pels esdeveniments d’aquella revetlla. La teva resposta escadussera feia entendre que no em serà fàcil aconseguir-ho, però ho vull. Estic en el convenciment que la nostra relació pot tirar endavant. Vull ser part de la teva vida, i compartir la meva espatlla amb tu, quan busquis suport, o quan vulguis sufocar les teves rialles.

En vam parlar aquell vespre, ni que fos mig de broma, bevent-nos unes cerveses al bar de la penya. Va ser abans del ball de nit a l’envelat, te’n recordes? Entre birres vaig entendre que alguna cosa molt forta ens unia. I més tard t’ho vaig llegir en els ulls, abans d’aquell fatídic final de festa.

Estàvem a un pas de consolidar la nostra relació. A un pas del cel, per primera vegada a la meva vida. No era cap joc, com reien els de la colla. Sé que ho volíem ambdós, i podríem haver-ho segellat, sols ens faltava un petó que ja s’aproximava i creixia en la vehemència. Creus que hauria escrit aquesta nova carta, a correcuita i  irregular, si cregués que el teu cor no batega com el meu?, al mateix ritme enamorat?

Si en aquell últim ball no s’hagués ficat enmig la teva cosina Cris —per enviar-nos a l’infern—, ara tot seria diferent. Ens va separar amb paraules obscenes i fora de lloc. Pura enveja de la nostra felicitat, tan evident. 

El nostre futur en comú no es pot deixar perdre per una actitud inesperada en la qual no vaig saber reaccionar. Sols més tard vaig comprendre que el meu astorament havia sigut imperdonable. Em vaig sentir avergonyit per no haver lluitat amb força i seny per la nostra incipient relació, mentre veia com se t’enduien lluny de mi. Ja et perdia de vista, quan vaig copsar el teu astorament, en els mateixos ulls que poc abans em demanaven una major intimitat, no tan sols ballar, quan teníem els nostres cossos enganxats. 

T’estic demanant perdó, un altre cop, però és que més arrambats no podíem ballar, entre les ombres de l’envelat, a poc a poc i suats. Just quan t’estava dient que l’última paraula seria teva, que el meu cor ja et pertanyia, sols faltava un últim pas; que em badessis el teu cor. Podia percebre la resposta, però no vaig sentir-la eixir dels teus llavis, aquells que ara desitjo com aigua que anhela l’assedegat. Maleïda Cris, i els seus acompanyants! Però hem de cremar aquell record, i res millor per aconseguir-ho que reprendre la conversa on ens la van fer deixar els maleïts puristes del tres al quatre.

Ignorarem aquelles absurdes convencions socials defensades per qui ens van separar, i després ens riurem de les mirades que no mereixen  la nostra consideració. Entenc que tinguis por, ara tot fa molta por! I em dol quan dius, a la teva carta, que no saps si confiar en mi. Potser m’ho he guanyat.  

Per això ja no et suplico cap perdó, et demano una nova oportunitat, cara a cara. El diumenge vinent al migdia estaré en aquell bar de la plaça on em vas dir que solies anar. T’espero amb una  cervesa molt freda per a tu.

Soc tot teu, no facis tard, Gabriel, àngel meu, amor meu.

T’estima el teu petit diable; Damià.

Ferran d’Armengol

Terrassa – setembre 2021

#ESTIUCIFICAT – Lectures d’estiu

Arribats a l’estiu, ja fa dies, tot s’ha de dir, tinc publicats dos relats i abans d’acabar, l’estiu, sortirà el tercer relat confirmat.

Aquestes són les portades:

En el primer llibre, «Samaniat, les bruixes es rebel·len, les fades s’empoderen» hi ha el meu relat; «Lluna nova a Can Martí», està editat per edicions SECC, i és una fantasia on s’entrecreuen mons paral·lels, realitats o fantasies, vida o mort. On la bruixeria juga una carta cabdal.

El segon relat està publicat a la Revista Narranación – «Capítol VI – primavera – estiu 2021» i m’han publicat el relat; «l’Enviat», on jugo amb el posthumanisme i el reencontre dels humans amb unes intel·ligències artificials amb qui fa molt de temps van perdre el contacte i que ara volen recuperar. I el relat ve acompanyat d’una magnífica il·lustració del Genial Antoni Garcés. Tot un plaer i un goig compatir espai amb ell.

El tercer títol és una autopublicació en format electrònic que he intitulat «La lleixa del concurs – recull de microrelats 2010/2021», i us el podeu descarregar gratuïtament aquí. En una entrada anterior ja us en vaig parlar, és una recopilació dels microrelats finalistes presentats al concurs de l’ARC durant aquests onze anys anteriors.

I la quarta publicació és un relat finalista del Premi de Fantasia Eròtica, proposat per la Revista Catarsi, i du per títol; «Em diuen Vadó, però no és essencial», on també jugo amb el posthumanisme i la voluntat de ser més humà, però potser no tant, d’una Intel·ligència Artificial, programada, en principi, pel plaer sexual. Aquest encara haureu d’esperar al setembre per poder llegir-lo.

I ja ho sabeu! Gaudiu d’un bon #estiucificat!!

Juliol 2021

La lleixa del concurs (Llibre digital)

A partir d’avui podeu descarregar l’ebook que recull els 23 microrelats que han estat seleccionats finalistes en els onze anys del concurs ARC de microrelats, està accessible a la plataforma Lektu, i el pagament és social, sols cal compartir-ho a les xarxes socials, aquí teniu l’enllaç al llibre digital.

La imatge de la portada també és meva, du per títol “Enveja” i inspira un dels microrelats que trobareu en aquest recull; “Del desig i del desgrat”, parlant de la temàtica “Enveja” dels pecats capitals i va ser publicada a l’interior del recull “Pecats capitals 7+1”, de l’any 2013, col·lecció ARC núm. 3. La fotografia la vaig fer fa anys en un bar que ja no existeix a la plaça de la Gardunya, un dia que hi dinava amb els companys de la feina

Llegiu-lo, segur que us agradarà. Espero que el gaudiu!

Ferran d’Armengol

Terrassa – juny 2021

Microrelats del poeta que no ho era

Un dia vaig publicar en aquest bloc microrelats sobre actors. Sense ànims d’ofendre, eren un xic crítics, però bé, era una lectura de ficció. Amb el poeta no sabria què dir-ne. N’he triat dos, en tinc més, però aquests dos van una mica agermanats.

No estava llegint un poema, però bé ho podria haver sigut.
  • L’anomenaven poeta Galzeran (homefosc) 
  • Vivia la poesia, la recitava, la sentia; tots esperaven veure un dia la seva obra publicada. Mai va escriure res.
  • De malnom; Quasimodo
    Mirada estràbica, garrell, un gep important. Era lleig; però poeta. Quan recitava, amb la paraula omplia de bellesa els espais.

Ferran d’Armengol

Terrassa – març 2021

#FebrerRelata – Segona setmana

El repte del #FebrerRelata segueix endavant. Amb més o menys encert, cada dia es van publicant un grapat de piulades de diversos autors. Les meves, sense una relació històrica concreta, les vaig encadenant, perquè visquin juntes en la línia temporal del perfil de l’homefosc.

El Concili Fetiller

Dia8

#FebrerRelata Veient que la mata-monstres no vindrà, hem decidit fer via cap a la cova de #Biterna on viu un bocarrot ben dotat i farem festes amb ell. En acabat ja veurem què fer-ne. Sol passar que els bitxos aquests es posen molt “tontos” i te’ls has de treure de sobre. #Dia8

Dia9

#FebrerRelata El bocarrot es va comportar com tot un dimoni, no li demanàvem res més, era tot allò que ens feia falta per passar una estona bruixa entre companyes i amigues fetilleres. De moment no serà #damnat i l’hem deixat tranquil en el seu refugi. Potser hi tornarem! #Dia9

Dia10

#FebrerRelata Marxava cap a casa, de matinada, tornant de la cova de Biterna. Travessat el Pont del Diable, una bola de #foc va provocar-ne la destrucció amb un esclat de llum infernal. Un drac sobrevolava el cel del bosc on em vaig amagar. -Van mal dades! -vaig pensar. #Dia10

Dia11

#FebrerRelata L’arribada d’un ésser volador de foc no podia ser una bona notícia. Vaig córrer fins al mas on vivia la Gran #Fetillera, on solem trobar-nos per celebrar el samaniat. Calia avisar-la, però estava atenent una visita important; el bocarrot, segons vaig ensumar. #Dia11

Dia12

#FebrerRelata Una acòlita de la Gran Fetillera atura la bruixeta novícia que acaba d’arribar, la veu una mica alterada, li parla d’un ocell gros que treu foc pels queixals. Li donarà una mica de l’#elixir que té reservat per aquells dies difícils, segur que allò la calma. #dia12

Dia13

#FebrerRelata Totes les bruixes i els bruixots es van reunir a la vora del foc, faltava poc perquè la #Lluna sortís per sobre dels arbres que envoltaven la clariana davant del mas. Dansaven i saltaven la foguera, mentre la novícia encara dormia; aquell elixir era bo! #dia13

Dia 14

#FebrerRelata Era una trobada molt #familiar. Les danses al voltant de la foguera seguien el ritme de simbombes, timbals i flautes de vesc que un estol de follets tocava amb frenesí. El bocarrot evocava càntics atàvics a glops de ratafia i els ocells refilaven enamorats #dia14

I fins aquí aquesta setmana, espero que us estigui agradant. Com ja us he dit, les correccions gramaticals les deixo per a una posterior visita en el calaix on van caient guardades totes aquestes piulades, que en un futur poden ser disparadors amb altres històries a fer.

Ferran d’Armengol

Terrassa, Febrer 2021

Lluny del paradís

X Recull de Microrelats i XI Concurs ARC de microrelats, tot un èxit!

Fa onze anys que l’escriptora Sílvia Romero va tenir la genial idea de proposar un concurs de microrelats a la Junta de l’Associació de Relataires, que ella presidia aleshores.

Cada any la gent de l’Associació publiquen el recull dels contes finalistes, i els tres o quatre guanyadors, a criteri d’un jurat independent. He tingut la sort de veure que m’han publicat un conte o dos cada any, per haver passat el tall. No he guanyat mai, però he estat tercer un cop. També un any no vaig tenir cap relat, però em varen deixar el pròleg. També es pot considerar un microrelat aquell pròleg.

L’any passat vaig començar a fer-me’n càrrec, del concurs, i aquest any repetiré l’experiència. De l’any passat també tinc un relat publicat, el del títol del post; Lluny del paradís, i que tot seguit podreu llegir.

Aquest any serà l’onzè concurs consecutiu. Us convido a participar-hi! Comença aquest primer de novembre.

Si voleu adquirir el recull del desè concurs, poseu-vos en contacte amb l’Associació de Relataires per correu electrònic a:

associacio.relataires@gmail.com

Jo us el recomano. Es podria dir que és una mostra del microrelat en català d’un nivell força bo. No tots els participants són de la pàgina de Relats en Català, el concurs està obert a tothom, en el seu bloc podreu llegir les bases, no us ho penseu més:

http://associaciorelataires.blogspot.com/2020/10/xi-concurs-arc-de-microrelats-generes.html

Lluny del paradís

Acluco els ulls i volo dins del ritme cadenciós d’una cançó que em fa estremir. Remembrances de certes músiques que em retornen racons oblidats; són relíquies del passat.
De jove vaig ser una promesa, un futur virtuós del violí, un lluminós sol ixent a l’horitzó. Recordo els afalacs, encara odio que tot fora tan prematur. Si avui fos capaç de parlar amb aquell jove, no sé si m’escoltaria, certament. Les banalitats de la vida no em dugueren per la drecera correcta i, per dissort, aquell no va ser el meu instrument predilecte. Remot el ressò dels vells acords, vaig oblidar l’harmonia vital de les cordes amanyagades per l’arc. Sé que la música m’omple prou per dur-me més enllà de la fosca realitat on visc. És per això que assumeixo la utilitat de posar en pràctica la paciència, i de moment he aconseguit un violí, un primer pas per recomençar. Demà podré emprendre l’estudi i tard o d’hora recuperaré aquella sensibilitat que encara rau dins meu.
Sóc conscient que, molt sovint, el desig que m’apressava em dominava la raó, però vull retrobar instants de caliu i oblidar aquells moments de fredor que potser no succeïren tal com els recordo. Tot per donar significació escàpola a la rutina que em té amortallat. Fugir-ne és una necessitat.
La màgia d’una tonada familiar pot assolir transportar-nos lluny d’on som, de fer-nos volar a vells moments viscuts, fins a un món que ja no existeix. En el trànsit, jo potser hauré acceptat viure la realitat que em rodeja.
El meu tarannà no l’ha de marcar l’ànim impacient. Lluny de cap paradís somiat, l’estudi i la pràctica seran recursos que m’ajudaran a portar amb dignitat, els vint anys de presó que encara em queden.

Ferran d’Armengol, Terrassa 2020

La constància

Hi ha una pàgina oberta a la participació anònima, o no, per a penjar els teus escrits literaris, narratius, poètics, que s’anomena Relats en Català. Encara hi ha força gent que penja els seus treballs, però dins de la pàgina hi ha un espai per compartir opinions, el fòrum, que està una mica abandonat de la mà del creador, altrament dit Déu, però que segueix actiu gràcies a la constància d’uns pocs seguidors que participen amb propostes poètiques o narratives, totes elles literàries, que anomenen Reptes. Abans havia estat un pou de reptes engrescadors i bressol de futurs escriptors, alguns ara famosos, que compartien escrits i pensaments, i comentaris en xarxa. També solien fer-se bromes i algun cop havia calgut posar-hi pau. Però ara sembla que s’esgota el seu temps, com les espelmes esgoten la cera. Però encara queden aquells quatre, que amb constància mantenen la flama encesa. Alguns cops jo hi participo, com amb aquests microrelats de vint paraules màxim.

La constància de la natura
  • Les males llengües ho deien Galzeran (homefosc) 
  • La Constança no constatava haver viscut amb constància el foll desig d’amor proclamat pel Constantí.
  • La constància del creador de fons Galzeran (homefosc) 
  • Ho va intentar tota la vida, i malgrat que mai assolí ser un gran escriptor, tothom admirà la seva constància.
  • La natural constància
  • Amb la seva constància natural, insistia la planta a créixer entre les esquerdes de la roca.

Ferran d’Armengol – Terrassa – Setembre 2020

Micros d’actor

Algunes vegades faig microrelats que deso en un calaix, i a vegades miro de compartir-los a la xarxa. Aquests els vaig escriure per un repte i ara els he retocat una mica. En el fons, tot és part de fer teatre, de viure altres vides, com els protagonistes d’aquests micros.

Menys de trenta paraules, títol inclòs.

Xavier, Anna i Ferran en una escena de “Cegada d’Amor” de la Cubana 1995

Volia dir-vos que la imatge no té res a veure amb els micros, és sols per posar-nos a lloc, una escena, una obra de teatre, uns actors. Res a veure.

La feblesa d’un actor

Excel·lia a disfressar els seus dubtes en plantar cara a la vida. Era quan pujava a l’escenari que es despullava de totes les seves mancances.

De l’actor i les ombres

Dominava l’escena com un perfecte camaleó. Fora del guió es considerava histriònic i iconoclasta. Fora del paper no era capaç de ser ell mateix.

Ferran d’Armengol i Galzeran – Terrassa 2019

#microrelatsdesdelconfinament 2

Segueix el confinament, segona tongada del diari irreal d’un malson ben real. Una segona tongada més íntima i familiar que obre noves expectatives i crisis familiars. Del 23 al 31 de març. Continuarà…

El parc confinat

.

24 de març

#microrelatsdesdelconfinament Em desperta un colom en el balcó, és obert i estic estirat en el llit. No recordo com hi he arribat,  però el cap és un batibull i el parrupeig de la bèstia no ajuda. Enyoro la família, estan a la casa de la costa. Per què no hi vaig anar?, merda.

·

25 de març

#microrelatsdesdelconfinament Espanto l’ocellot, no sé si per la meva fila de mort vivent, i miro pel balcó, el sol tot just despunta darrere dels núvols. El parc és un concert de piuladisses. Han desaparegut també els quissos. És un parany de la memòria i ens rondarà força temps

·

26 de març

#microrelatsdesdelconfinament Faig exercici, em cal, estic encarcarat, suo una estona i em fico sota la dutxa. Feia dies que no la visitava i diuen que és millor fer-ho sovint, cada dia si pot ser. Estic fins a l’engonal de tantes recomanacions i… Callo. També m’he afaitat.

·

27 de març

#microrelatsdesdelconfinament Faig un skipe amb els menuts, l’Ona i el Pau. La Nora no hi és. Ona diu que va marxar divendres a la nit i no ha tornat, que sopava amb uns amics de Blanes. Sé qui són i ja no són parella. Ens apanyem sols, diuen ells. Se’ls veu bé. Sort de l’àvia.

·

28 de març

#microrelatsdesdelconfinament He d’anar a cercar als meus fills, però els camins estan vigilats per armats i sols tinc un trist arc i un permís per anar al tros a collir hortalisses. La resta de queviures ens el porta un economat de l’empresa. Aquí no els faltaria res. Pensa com.

·

29 de març

#microrelatsdesdelconfinament Missatge de l’Hospital de Calella, tenen l’àvia ingressada, els nens confinats en un hotel de la vila. Els explico situació personal, es mostren comprensius. La Nora no agafa el mòbil, està desapareguda de fa quinze dies. Els morts van caient arreu.

·

30 de març

#microrelatsdesdelconfinament La gent es cansa dels actes del balcó. Un dels músics està a l’hospital i la soprano fa un parell de dies que no canta abans d’anar al llit. El veí raret m’ha escridassat des del seu balcó, ell no té terrassa, que el bombin. Fa mala cara, aviat caurà

·

31 de març

#microrelatsdesdelconfinament L’àvia, la meva sogra, està intubada. La meva dona no apareix. Contacto amb la dona de l’amic, diu que no en sap res d’ells. No tenen fills compartits, cap relació. Hem quedat per quan això acabi. Els girs de la vida són estranys. Els meus menuts bé.

Ferran d’Armengol

Terrassa, 24 a 31 de març 2020

#microrelatsdesdelconfinament.

Diari d’una realitat increïble, d’un tancament per crisi mèdica mundial. Algun dia, potser, en sortirà quelcom seriós d’aquest recull de piulades a la xarxa. Un relat postapocalíptic, qui ho sap!

PRIMERS DIES

Galzeran (homefosc) @homefosc

·

15 de març

#microrelatsdesdelconfinament Els pollancres del parc s’estaven recuperant, feia quinze dies que els continuats fins aleshores pixats de gos no els atacaven.

·

17 de març

#microrelatsdesdelconfinament Ahir va ploure. Avui sols surten els gossos que, obedients, vigilen els amos camuflats darrere matolls per no ser multats per patrullers militars o policials motoritzats. Un sanitari els mostra acreditació. Avui potser també plourà. Mana el silenci.

·

18 de març

#microrelatsdesdelconfinament He baixat al traster, he pujat dues garrafes d’aigua i una d’oli, també he agafat l’arc i les fletxes. A la terrassa he preparat dianes amb les garrafes buides que s’acumulen. Practicaré punteria amb l’arc, mai se sap.

·

19 de març

#microrelatsdesdelconfinament He sortit a l’hort a recollir hortalisses i fruita. Anava tapat de cap a peus, he saludat a un conegut, i gairebé m’insulta per haver-me apropat en excés, li he enviat un missatge al mòbil per disculpar-me i m’ha blocat. Si demà baixo aniré amb l’arc

·

20 de març

#microrelatsdesdelconfinament Sona el telèfon, encara funciona?-, em demano. La doctora del CAP, que si tenim febre, dolor. Li conec la veu, podria haver dubtat si fora un home, el veí és molt rar, per dir-ho suau. No tinc cap símptoma. Segueixo fent pràctiques de tir amb arc.

.

21 de març

#microrelatsdesdelconfinament Avui he matinat, no podia dormir, el silenci exterior era més sorollós que els meus somnis. He sortit a la terrassa que dona al parc (Sí, soc un puto afortunat), ha arribat la primavera i els ocells piulen frenètics. La ciutat és la quietud estrident

·

22 de març

#microrelatsdesdelconfinament Charlie Parker sona a tot drap a la terrassa enfocant el parc, un veí ha cridat demanant alguna cosa de Mingus o Coltrane, un altre preferia Miles Davis. Avui era el dia del #PicNicJazz i els veïns que restem no ho oblidem. Encara tenim esperança?

.

23 de març

#microrelatsdesdelconfinament El jazz en solitud et fa beure sense pensar-hi. Quan es fa fosc, la música ja no sona i l’ampolla, la segona de vi negre, és buida. La torradora és descomunal. Diuen que l’alcohol desinfecta. No puc baixar al carrer, tot fa voltes. Qui dies passa…

Terrassa, 15 a 23 de març de 2020

Ferran d’Armengol