Entre el cel i l’infern

Avui us publico un microrelat —cosa no gaire habitual en aquest bloc—, de cap a peus. Un escrit d’estil epistolar, que parla de l’amor. Algú que el va llegir em va dir que els fes públic i que el regalés a qui també el volgués llegir. Així que aquí el teniu, un relat d’amor entre el cel i l’infern, o a l’inrevés. Gaudiu-lo i si voleu, en parlem.

Diables a Tiana (Fotografia: Ferran d’Armengol)

«No et tornaré a fallar, t’ho juro».

Començo com vaig acabar la meva carta anterior, on et demanava perdó pels esdeveniments d’aquella revetlla. La teva resposta escadussera feia entendre que no em serà fàcil aconseguir-ho, però ho vull. Estic en el convenciment que la nostra relació pot tirar endavant. Vull ser part de la teva vida, i compartir la meva espatlla amb tu, quan busquis suport, o quan vulguis sufocar les teves rialles.

En vam parlar aquell vespre, ni que fos mig de broma, bevent-nos unes cerveses al bar de la penya. Va ser abans del ball de nit a l’envelat, te’n recordes? Entre birres vaig entendre que alguna cosa molt forta ens unia. I més tard t’ho vaig llegir en els ulls, abans d’aquell fatídic final de festa.

Estàvem a un pas de consolidar la nostra relació. A un pas del cel, per primera vegada a la meva vida. No era cap joc, com reien els de la colla. Sé que ho volíem ambdós, i podríem haver-ho segellat, sols ens faltava un petó que ja s’aproximava i creixia en la vehemència. Creus que hauria escrit aquesta nova carta, a correcuita i  irregular, si cregués que el teu cor no batega com el meu?, al mateix ritme enamorat?

Si en aquell últim ball no s’hagués ficat enmig la teva cosina Cris —per enviar-nos a l’infern—, ara tot seria diferent. Ens va separar amb paraules obscenes i fora de lloc. Pura enveja de la nostra felicitat, tan evident. 

El nostre futur en comú no es pot deixar perdre per una actitud inesperada en la qual no vaig saber reaccionar. Sols més tard vaig comprendre que el meu astorament havia sigut imperdonable. Em vaig sentir avergonyit per no haver lluitat amb força i seny per la nostra incipient relació, mentre veia com se t’enduien lluny de mi. Ja et perdia de vista, quan vaig copsar el teu astorament, en els mateixos ulls que poc abans em demanaven una major intimitat, no tan sols ballar, quan teníem els nostres cossos enganxats. 

T’estic demanant perdó, un altre cop, però és que més arrambats no podíem ballar, entre les ombres de l’envelat, a poc a poc i suats. Just quan t’estava dient que l’última paraula seria teva, que el meu cor ja et pertanyia, sols faltava un últim pas; que em badessis el teu cor. Podia percebre la resposta, però no vaig sentir-la eixir dels teus llavis, aquells que ara desitjo com aigua que anhela l’assedegat. Maleïda Cris, i els seus acompanyants! Però hem de cremar aquell record, i res millor per aconseguir-ho que reprendre la conversa on ens la van fer deixar els maleïts puristes del tres al quatre.

Ignorarem aquelles absurdes convencions socials defensades per qui ens van separar, i després ens riurem de les mirades que no mereixen  la nostra consideració. Entenc que tinguis por, ara tot fa molta por! I em dol quan dius, a la teva carta, que no saps si confiar en mi. Potser m’ho he guanyat.  

Per això ja no et suplico cap perdó, et demano una nova oportunitat, cara a cara. El diumenge vinent al migdia estaré en aquell bar de la plaça on em vas dir que solies anar. T’espero amb una  cervesa molt freda per a tu.

Soc tot teu, no facis tard, Gabriel, àngel meu, amor meu.

T’estima el teu petit diable; Damià.

Ferran d’Armengol

Terrassa – setembre 2021

#ESTIUCIFICAT – Lectures d’estiu

Arribats a l’estiu, ja fa dies, tot s’ha de dir, tinc publicats dos relats i abans d’acabar, l’estiu, sortirà el tercer relat confirmat.

Aquestes són les portades:

En el primer llibre, «Samaniat, les bruixes es rebel·len, les fades s’empoderen» hi ha el meu relat; «Lluna nova a Can Martí», està editat per edicions SECC, i és una fantasia on s’entrecreuen mons paral·lels, realitats o fantasies, vida o mort. On la bruixeria juga una carta cabdal.

El segon relat està publicat a la Revista Narranación – «Capítol VI – primavera – estiu 2021» i m’han publicat el relat; «l’Enviat», on jugo amb el posthumanisme i el reencontre dels humans amb unes intel·ligències artificials amb qui fa molt de temps van perdre el contacte i que ara volen recuperar. I el relat ve acompanyat d’una magnífica il·lustració del Genial Antoni Garcés. Tot un plaer i un goig compatir espai amb ell.

El tercer títol és una autopublicació en format electrònic que he intitulat «La lleixa del concurs – recull de microrelats 2010/2021», i us el podeu descarregar gratuïtament aquí. En una entrada anterior ja us en vaig parlar, és una recopilació dels microrelats finalistes presentats al concurs de l’ARC durant aquests onze anys anteriors.

I la quarta publicació és un relat finalista del Premi de Fantasia Eròtica, proposat per la Revista Catarsi, i du per títol; «Em diuen Vadó, però no és essencial», on també jugo amb el posthumanisme i la voluntat de ser més humà, però potser no tant, d’una Intel·ligència Artificial, programada, en principi, pel plaer sexual. Aquest encara haureu d’esperar al setembre per poder llegir-lo.

I ja ho sabeu! Gaudiu d’un bon #estiucificat!!

Juliol 2021

Micros d’actor

Algunes vegades faig microrelats que deso en un calaix, i a vegades miro de compartir-los a la xarxa. Aquests els vaig escriure per un repte i ara els he retocat una mica. En el fons, tot és part de fer teatre, de viure altres vides, com els protagonistes d’aquests micros.

Menys de trenta paraules, títol inclòs.

Xavier, Anna i Ferran en una escena de “Cegada d’Amor” de la Cubana 1995

Volia dir-vos que la imatge no té res a veure amb els micros, és sols per posar-nos a lloc, una escena, una obra de teatre, uns actors. Res a veure.

La feblesa d’un actor

Excel·lia a disfressar els seus dubtes en plantar cara a la vida. Era quan pujava a l’escenari que es despullava de totes les seves mancances.

De l’actor i les ombres

Dominava l’escena com un perfecte camaleó. Fora del guió es considerava histriònic i iconoclasta. Fora del paper no era capaç de ser ell mateix.

Ferran d’Armengol i Galzeran – Terrassa 2019

#microrelatsdesdelconfinament 4

El confinament segueix la seva lògica Kafkiana, tothom tancat a casa seva amb sortides mínimes per assumptes importants i socialment compresos com anar a comprar, a la farmàcia i d’altres poques coses. El nostre protagonista aviat no se sentirà tan sol com fins ara.

16 d’abril

Avui he fet de camperol a la terrassa. He plantat els pinyols d’un parell de préssecs, i els de les llimones en dos testos on tenia males herbes descolorides de feia temps. Ja veurem què en surt d’aquí. Una rosa per Sant Jordi queda descartada.

.

17 d’abr.

He somiat amb un bon amic. Érem a la plaça reial fent unes birres, hem xerrat i rigut amb vells acudits, amb vells records. Curiosament, aquest migdia m’ha telefonat, hem fet una videoconferència i abans de res m’ha dit que la propera nit paga ell.

.

18 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament M’he empassat la roda de premsa militar, estic més tranquil en saber que han trincat una colla de narcos a Villasrubias, Salamanca. Tràfic a la frontera de Portugal amb Vi Ranci de contraban. Visca el #covid19 i els experts que ens guien. My good!

.

19 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament S’acaba el diumenge. He fet neteja a la casa, estava feta una cort de porcs, ara fa bona olor. M’he dutxat al vespre, abans de fer alguna cosa de sopar i mentre mirava “Taken”, algú telefona. És la meva sogra! La morta!

-Hola amor- diu la meva dona

.

20 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Ens cal fer una revisió de la nostra relació? La dona diu que l’amic la tenia segrestada en una casa passat Ripoll. No en vol parlar per telèfon, quan arribi a casa m’ho explicarà tot. L’amic ja no serà cap entrebanc, em diu i talla la comunicació.

.

21 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Dos dies seguits d’aigua, començo a sentir-me una mica arrugat. He aprofitat per fer unes voltes a la taula de la terrassa, sota la pluja, com ho feien els indis americans als films en blanc i negre. Per celebrar el record he vist “Killers”: flipant!

.

22 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Ha arribat la Nora de matinada. És ella, s’ha tancat a la cambra dels convidats i ha penjat una nota signada. “Estic neta, segur. Ja parlarem demà, vull dormir”.  No sé què pensar i la deixo. Els meus budells em demanen brega. Hauré d’esperar. Plou.

.

23 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Avui en despertar he descobert un llibre relligat en el coixí del llit, em cal pensar. Tinc cartolina vermella dels nanos, en un tutorial aprenc a fer roses de paper. No seré un geni dels treballs manuals però ella tindrà una rosa. Feliç diada.

.

24 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament He enllestit un dinar digne de la diada de Sant Jordi i he deixat una safata a la porta de la cambra tancada. M’he llegit el llibre regalat d’una seguda. A última hora he sentit córrer l’aigua al lavabo dels convidats. La Nora es dutxa, sortirà avui?

.

25 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Dissabte, em desperto a l’alba amb el cant dels ocells. Estiro braços i topo amb el cos d’algú. Nora ha tornat, em mancava sentir-la respirar. L’observo en silenci, me’n faig creus però he estat un mes sense ella. La deixo dormir, ja parlarem. Fa sol

.

26 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Passa una patrulla dels mossos, deixen un requeriment per la Nora, demà l’esperen a la comissaria de la ciutat. Han trobat mort el nostre amic de Blanes amb qui va sopar ella fa setmanes.

Nora abaixa la mirada.

-No en sóc culpable- diu en un sospir.

.

27 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Sona l’intèrfon del portal. Un cotxe policia camuflat recull Nora, no m’han deixat acompanyar-la, estava avisat. He aprofitat el fet d’anar vestit per sortir a comprar paper higiènic, se’ns està acabant. Lleixes plenes, no com en els primers dies.

.

28 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Dins del supermercat he sentit un lleuger mareig, feia dies que no entrava en una botiga d’aquestes, per sort amb poca gent. Camí cap a casa m’he fixat en la quantitat de guants i mascaretes que llença la gent. Marrans o psicòpates, dubto l’adjectiu.

.

29 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Dino sol com ja en tinc costum, a la terrasseta mirant cap al parc, i també vigilo si torna la dona. Avui hi ha més gent, els menuts poden sortir a passejar amb un adult, he trigat a veure-ho. Quan tinguem aquí els meus, sortirem per torns els quatre

.

30 d’abr.

#microrelatsdesdelconfinament Ella no l’ha mort, ha estat un accident, però ha denunciat el difunt per segrest, malgrat que no anirà endavant, li cal fer-ho per preveure possibles accions dels familiars. Em diu que ja m’ho explicarà quan estigui preparada. Demà recollim als fills

NOTA

Les piulades estan escrites a raig, sense correcció d’estil ni preservant gaire la pulcritud narrativa, en part al fet d’encabir-se dins d’unes mesures prefixades pel sistema, i que no són gaires caràcters. Dins l’esborrany on els deso miraré de ser més pulcre, algun dia potser es podrà llegir.

Ferran d’Armengol

Terrassa, 16 a 30 d’abril 2020

#microrelatsdesdelconfinament 2

Segueix el confinament, segona tongada del diari irreal d’un malson ben real. Una segona tongada més íntima i familiar que obre noves expectatives i crisis familiars. Del 23 al 31 de març. Continuarà…

El parc confinat

.

24 de març

#microrelatsdesdelconfinament Em desperta un colom en el balcó, és obert i estic estirat en el llit. No recordo com hi he arribat,  però el cap és un batibull i el parrupeig de la bèstia no ajuda. Enyoro la família, estan a la casa de la costa. Per què no hi vaig anar?, merda.

·

25 de març

#microrelatsdesdelconfinament Espanto l’ocellot, no sé si per la meva fila de mort vivent, i miro pel balcó, el sol tot just despunta darrere dels núvols. El parc és un concert de piuladisses. Han desaparegut també els quissos. És un parany de la memòria i ens rondarà força temps

·

26 de març

#microrelatsdesdelconfinament Faig exercici, em cal, estic encarcarat, suo una estona i em fico sota la dutxa. Feia dies que no la visitava i diuen que és millor fer-ho sovint, cada dia si pot ser. Estic fins a l’engonal de tantes recomanacions i… Callo. També m’he afaitat.

·

27 de març

#microrelatsdesdelconfinament Faig un skipe amb els menuts, l’Ona i el Pau. La Nora no hi és. Ona diu que va marxar divendres a la nit i no ha tornat, que sopava amb uns amics de Blanes. Sé qui són i ja no són parella. Ens apanyem sols, diuen ells. Se’ls veu bé. Sort de l’àvia.

·

28 de març

#microrelatsdesdelconfinament He d’anar a cercar als meus fills, però els camins estan vigilats per armats i sols tinc un trist arc i un permís per anar al tros a collir hortalisses. La resta de queviures ens el porta un economat de l’empresa. Aquí no els faltaria res. Pensa com.

·

29 de març

#microrelatsdesdelconfinament Missatge de l’Hospital de Calella, tenen l’àvia ingressada, els nens confinats en un hotel de la vila. Els explico situació personal, es mostren comprensius. La Nora no agafa el mòbil, està desapareguda de fa quinze dies. Els morts van caient arreu.

·

30 de març

#microrelatsdesdelconfinament La gent es cansa dels actes del balcó. Un dels músics està a l’hospital i la soprano fa un parell de dies que no canta abans d’anar al llit. El veí raret m’ha escridassat des del seu balcó, ell no té terrassa, que el bombin. Fa mala cara, aviat caurà

·

31 de març

#microrelatsdesdelconfinament L’àvia, la meva sogra, està intubada. La meva dona no apareix. Contacto amb la dona de l’amic, diu que no en sap res d’ells. No tenen fills compartits, cap relació. Hem quedat per quan això acabi. Els girs de la vida són estranys. Els meus menuts bé.

Ferran d’Armengol

Terrassa, 24 a 31 de març 2020

#microrelatsdesdelconfinament.

Diari d’una realitat increïble, d’un tancament per crisi mèdica mundial. Algun dia, potser, en sortirà quelcom seriós d’aquest recull de piulades a la xarxa. Un relat postapocalíptic, qui ho sap!

PRIMERS DIES

Galzeran (homefosc) @homefosc

·

15 de març

#microrelatsdesdelconfinament Els pollancres del parc s’estaven recuperant, feia quinze dies que els continuats fins aleshores pixats de gos no els atacaven.

·

17 de març

#microrelatsdesdelconfinament Ahir va ploure. Avui sols surten els gossos que, obedients, vigilen els amos camuflats darrere matolls per no ser multats per patrullers militars o policials motoritzats. Un sanitari els mostra acreditació. Avui potser també plourà. Mana el silenci.

·

18 de març

#microrelatsdesdelconfinament He baixat al traster, he pujat dues garrafes d’aigua i una d’oli, també he agafat l’arc i les fletxes. A la terrassa he preparat dianes amb les garrafes buides que s’acumulen. Practicaré punteria amb l’arc, mai se sap.

·

19 de març

#microrelatsdesdelconfinament He sortit a l’hort a recollir hortalisses i fruita. Anava tapat de cap a peus, he saludat a un conegut, i gairebé m’insulta per haver-me apropat en excés, li he enviat un missatge al mòbil per disculpar-me i m’ha blocat. Si demà baixo aniré amb l’arc

·

20 de març

#microrelatsdesdelconfinament Sona el telèfon, encara funciona?-, em demano. La doctora del CAP, que si tenim febre, dolor. Li conec la veu, podria haver dubtat si fora un home, el veí és molt rar, per dir-ho suau. No tinc cap símptoma. Segueixo fent pràctiques de tir amb arc.

.

21 de març

#microrelatsdesdelconfinament Avui he matinat, no podia dormir, el silenci exterior era més sorollós que els meus somnis. He sortit a la terrassa que dona al parc (Sí, soc un puto afortunat), ha arribat la primavera i els ocells piulen frenètics. La ciutat és la quietud estrident

·

22 de març

#microrelatsdesdelconfinament Charlie Parker sona a tot drap a la terrassa enfocant el parc, un veí ha cridat demanant alguna cosa de Mingus o Coltrane, un altre preferia Miles Davis. Avui era el dia del #PicNicJazz i els veïns que restem no ho oblidem. Encara tenim esperança?

.

23 de març

#microrelatsdesdelconfinament El jazz en solitud et fa beure sense pensar-hi. Quan es fa fosc, la música ja no sona i l’ampolla, la segona de vi negre, és buida. La torradora és descomunal. Diuen que l’alcohol desinfecta. No puc baixar al carrer, tot fa voltes. Qui dies passa…

Terrassa, 15 a 23 de març de 2020

Ferran d’Armengol

El vi fa sang 2019 – I Concurs de micro relats via Twitter

Cartell del V festival

Aquest any, i per primer cop, dins de l’apartat que fa referència al concurs de relats, han instaurat el de micro relats, via Twitter. He participat amb un micro relat en tres piulades, com estava establert, i he quedat un dels guanyadors. No donaven un premi al millor, han premiat els cinc millors, en principi.

I el meu és aquest:

Te’n faré memòria

Galzeran(homefosc) 👽‏ @homefosc 

#concurselvifasang Mai podries imaginar què t’espera. No puc deixar de pensar-hi, mentre observo com degustes el vi, gola avall. Fruint el tacte aspre i el gust afruitat que s’impregna al cel del paladar. Et miro i t’envejo la dona i els fills que t’ha donat. A qui enganyes?

#concurselvifasang M’acompanyes a casa cada nit que quedem, i així em guanyo la teva confiança. Fas com sempre feies. Ara no ho recordes, te’n faré memòria aviat. I és així com espero sorprendre’t la primera nit d’amor. Sé que t’agraden les sorpreses, i aquesta no te l’esperes.

#concurselvifasang Ets tan innocent. Quan m’abracis el cos càlid i sense vida, impregnat tu del meu aroma carnal, qui dubtarà que ets culpable? Hauré assolit morir en els teus braços, i descobriràs tard la venjança d’aquella jove —pertorbada em deies— que un dia vares rebutjar.

Ferran d’Armengol / L’Espluga de Francolí/Terrassa / març 2019

I el premi, em demanareu, quina quantitat va ser?

Doncs una ampolla de vi DO Conca de Barberà i entrades pels museus de l’Espluga de Francolí. I la veritat, aquests són els premis amb més bon gust.