La bella ombra

No el llegiu aquesta nit, espereu a demà.

Reflex selènic en el vidre

La bella ombra

«Evita-li la mirada i marxarà.»

Com despertant d’un mal son, no vaig entendre l’avís. Recordar avui la conversa amb aquella amiga, aleshores un xic estranya, m’ha obert els ulls per fer-los tancar. Ella sempre va tenir fama de mística, va ser qui em va parlar del futur camí professional que m’esperava i qui em va demanar de no seguir-lo. Ara ho veig clar, ja que la tinc davant recordant-me aquella advertència.

«El món oníric és una altra dimensió de la nostra realitat i mentre dormim en transitem la seva tangibilitat. En la frontera de desvetllar-nos, alguns cops coincideixen els dos mons, aleshores recordem detalls que són com ombres del subconscient. Per a la nostra salut mental, és millor viure’ls per separat.»

He dedicat la vida a l’estudi genèric dels trastorns del son. L’experiència m’ha dotat d’un cert prestigi que m’ha dut a fer força conferències i signar un parell d’estudis que m’han editat amb èxit. En privat he fet recerca sobre el trànsit nocturn. Com i de quina manera es pot fer venir a la realitat que coneixem, els actors de la dimensió onírica. Sempre amb fracassos repetits, que m’haurien d’haver fet avorrir el tema. Però ho entenc com una distracció de la feina rutinària.

Fins fa dues nits.

Una ombra furtiva m’ha seguit a la foscor. Sóc conscient que m’evitava la mirada, si per casualitat l’he vista de cua d’ull. Quan la insistència i l’esperit de recerca m’ha dut victoriós a enfrontar-la, massa tard he entès que no hauria d’haver insistit i que també és tard per voler ignorar els resultats del meu estudi. Ara ja no puc evitar mirar-la, tot i sentir que m’absorbeix l’enteniment.

«Et vaig avisar que ho deixessis, oi que ho recordes? Sabíem quin seria el teu camí. Durant anys hem estat vigilant, mantenint-te al marge de la nostra realitat i deixant que estudiessis lluny de l’èxit. Però t’has fet veure massa a l’altre costat. No marxaré sense tu, he vingut per guiar-te en l’últim viatge a l’oníric. Resistir-se’ns és banal. Vols escollir?, que et tanquin per boig serà millor? Tanca els ulls i dorm. No pateixis, sols és un canvi d’estat, la vida no és tota carnal, t’agradarà ser una bella ombra, no hi pensis més.»

Em fa por adormir-me, sé que quan ho faci la rendició serà forçosa i sé que esdevindré com ella. Em reconec aterrit i no goso demanar què se’n farà del meu cos físic, però amb tot i el dubte, procuro evitar el pànic. De poc em servirà no voler tancar els ulls, l’esperit de la recerca m’hi obliga.

Ferran d’Armengol

Terrassa – desembre 2018